Si no portéssim ja temps assistint a un reguitzell de decisions massa qüestionables per part d’alguns –pocs– jutges, que un president del govern digués el que va dir ahir podria sonar a intervencionisme del poder executiu sobre el poder judicial; és a dir, a trencar la separació de poders, que és la base principal de les democràcies juntament amb la protecció dels drets fonamentals, que deriva en part d’aquesta mateixa separació.
Personalment, no crec que sigui pas el cas. Pedro Sánchez ha patit directament el que significa ser víctima d’una investigació judicial precària. Un jutge, fent valer la seva imatge d’independència, obre diligències d’investigació per un delicte de corrupció. Només amb això, malgrat que després tot quedi en no res, el mal anímic que se li fa a l’investigat és enorme, perquè un procés penal és una cosa ben seriosa de la qual es pot derivar ni més ni menys que a la presó. A més, el dany polític és incalculable. Atès que la societat en general no confia en la presumpció d’innocència –malgrat ser un dret fonamental i, de fet, la clau de volta de tot el procés penal–, des de bon principi tothom es malfia de l’investigat. Algun dia el periodisme haurà de contribuir a eliminar aquesta malaltia social, aquesta autèntica –i molt antiga– xacra humana que és malfiar-se per sistema. De moment, però, els mitjans remen molt majoritàriament en contra del dret fonamental, igual que en dècades passades aplaudien el racisme o el masclisme, que ara acostumen a contribuir ben activament a desactivar. Tant de bo algun dia es corregeixi aquesta tendència clarament il·liberal. No depèn de reformes legals; depèn de la professió periodística.
A banda d’això, evitar un bon seguit de casos de lawfare depèn només de dues reformes molt senzilles i d'una de més complexa però també possible.
La primera consisteix en restringir dràsticament l’acció popular fent que depengui del fet que la Fiscalia li doni suport. Espanya i Andorra són una anomalia a nivell mundial pel fet de tenir a les seves Constitucions una institució com aquesta, que permet que qualsevol ciutadà, malgrat que no sigui víctima, pugui acusar en el procés penal una altra persona qualsevol. La Constitució espanyola la va reconèixer al seu article 125 de manera ingènua. L'any 1978 era un temps en què Espanya, després de la dictadura, volia donar imatge de llibertat. L’acció “popular”, pel seu nom, semblava molt adient. No ho era, com el temps ha demostrat. Tret de casos excepcionals, només ha servit perquè algunes associacions –inclosos partits polítics– practiquin el lawfare o proselitisme, i perquè alguns murris i barruts hi facin diners utilitzant il·legítimament els tribunals. Aquesta desgràcia s’ha d’acabar.
La segona reforma consisteix en fer que el jutge d’instrucció en el procés penal deixi de ser “inquisitiu”, paraula tècnica que no cal explicar gaire què implica, si un pensa una mica en la història. A Espanya, el jutge pot fer d’ofici –és a dir, de pròpia iniciativa– pràcticament el que vulgui. Només n’és una excepció la presó provisional, cosa que prové de l’època en què un jutge massa mediàtic feia patir els polítics posant-los a la presó; això va propiciar una reforma urgent per impedir-l'hi, de tal manera que avui el jutge està obligat a esperar que alguna part acusadora li demani la presó. Ara caldria ampliar aquesta reforma a qualsevol actuació del jutge que pugui vulnerar drets fonamentals fins i tot de manera lleu, i entre aquestes actuacions hi hauria d'haver, entre d’altres, el fet d'obrir diligències d’investigació. Amb aquesta senzilla reforma deixaríem enrere, per fi, un model que entre els països del nostre entorn cultural ja només existeix a França –d’on prové– i a Luxemburg.
La tercera reforma és més compromesa, però necessària. L’accés a la carrera judicial depèn d’un sistema exclusivament memorístic, amb llargues i meteòriques exposicions orals del candidat, que fa dependre l’avaluació del criteri del tribunal examinador; i aquest criteri mai no es motiva. La preparació dels exàmens, a més, provoca un llarg aïllament del candidat, cosa que no es poden permetre tots els sectors de la societat. A causa de tot plegat, no poden participar-hi persones que no poden sobreviure sense treballar, però tampoc aquells que tenen grans habilitats cognitives molt útils per a la funció judicial i que no són exclusivament la memòria. D'altra banda, la normativa internacional recomana avaluar les qualitats humanes dels jutges, entre les quals l’empatia, la independència de criteri o la capacitat de conciliar litigants en conflicte. Res d’això no es fa. I és hora que es faci. Som al segle XXI.
