Regeneració i frontisme
La llei de partits de 2002 es va aprovar amb la finalitat d'il·legalitzar Euskal Herritarok i Batasuna, amb l'argument que no havien condemnat el terrorisme etarra (el PP no ha condemnat mai amb claredat els crims del franquisme, i Vox els enalteix). També es va il·legalitzar el Partit Comunista d'Espanya (Reconstituït), per la seva vinculació als Grapo. La llei de partits segueix vigent avui dia. La llei de protecció de la seguretat ciutadana, més coneguda com a llei mordassa, també segueix vigent, a pesar de les reiterades promeses de derogar-la. Aquesta mateixa setmana ha servit perquè el PSOE deixés a la intempèrie Yolanda Díaz, que es va precipitar a anunciar que per fi la derogaven.
La primera d'aquestes lleis atempta contra el dret de representació política i la participació ciutadana a la vida pública, mentre que la segona és un atac directe a la llibertat d'expressió i de pensament. Són només dos exemples de com els poders legislatiu, executiu i judicial, junts o per separat, han actuat per laminar, o curtcircuitar, l'exercici de drets i llibertats fonamentals. En tots dos casos són lleis aprovades per governs del PP, però que després el PSOE, quan ha tingut el torn de governar, no ha pogut o no sabut o no ha volgut esmenar, reformar o derogar. Els casos de lawfare, de guerra bruta judicial contra adversaris polítics (que sempre, ves per on, són hereus ideològics dels que van perdre la Guerra Civil) no són excepcionals, ni puntuals ni aïllats durant els quaranta anys i escaig de l'actual democràcia espanyola, sinó una constant. La imatge del fidalgo, que es passeja presumint ufanós del que no té, no tan sols és representativa de la literatura espanyola del XVII, sinó també de l'estat espanyol postfranquista. Les apel·lacions de la seva classe dirigent a una suposada excel·lència democràtica contrasten fortament amb el que es reflecteix en valoracions com les dels informes d'Amnistia Internacional, Human Rights Watch o les Nacions Unides.
Tot això no lleva la necessitat que els governs i les institucions treballin pel millorament de la qualitat democràtica de l'estat espanyol. Al contrari, més aviat la subratlla. Que un president espanyol reconegui obertament que existeixen una policia patriòtica, una justícia de part i uns mitjans de comunicació corromputs al servei de la desinformació és una novetat important. Que ho faci quan les aigües brutes de les clavegueres es remouen contra ell i no fes res, o molt poc, quan s'hi ofegaven els seus socis d'investidura, és marca de la casa socialista. Però els retrets i els ploricons serveixen de poc. La política espanyola segueix sent frontista, i segueix tenint a un costat la dreta ultranacionalista, i a l'altre, tots els que no som la dreta ultranacionalista. Si es vol sortir del fangar d'uns poders de l'estat usurpats i controlats pels interessos dels amos de sempre, una vegada més només hi ha una possibilitat, i és la suma de les forces progressistes i democràtiques, per molt dispars o fins i tot antagòniques que siguin entre elles.