L’anomenat “afer del collar” és una de les estafes més sonades de la història. Stefan Zweig recrea l’episodi a la fascinant biografia de Maria Antonieta, ara en català. El que comença com un regal fallit acaba com una enganyifa, ordida per una vividora sense escrúpols. S’aprofita de la credulitat d’un cardenal, àvid de poder, i del seu afany per recuperar el favor de la reina. Ella és del tot aliena al muntatge, però la seva proverbial frivolitat la fan el cap de turc ideal. Coagula una hostilitat, llargament covada envers l’abús i el malbaratament, que soscava els fonaments de l’Antic Règim. Els símbols de desmesura travessen el temps i l’espai. Una bossa Dior de més de dos mil euros, acceptada per “la Maria Antonieta de Seül”, primera dama coreana, ha provocat fa ben poc una crisi política sense precedents.
Les joies són el més cobejat –Bolsonaro és investigat per vendre en un centre comercial els lots rebuts de mandataris àrabs, amb peces com un Rolex de diamants–, però també sovintegen els complements fetitxes (Vuitton, Hermès, Gucci...) o el luxe golafre. Els pagaments del Barça a Negreira s’invertien, pel que sembla, en pagar als àrbitres pernils i mariscades. En l’escàndol de la Guàrdia Civil, sobre corrupció en els subministraments, els proveïdors haurien pagat viatges, mòbils i entrades de futbol. El palco del Bernabeu també és llaminer. Les atencions són per fer boca o com a acompanyament. No són el plat principal, sinó el caldo en què es cou. L’objectiu no és tant aconseguir un favor com afalagar i adular. No és tant comprar una voluntat com generar proximitat, agraïment, reciprocitat. Predisposar. Estovar. Zaplana, presumptament, va gastar un dineral per ensabonar periodistes; al mateix temps s’agenciava, de les escorrialles de comissions immobiliàries, un rellotge de més de vint mil euros. Li va arribar via un amic testaferro i va acabar al canell d’un altre amic, Ignacio González, expresident de la Comunitat de Madrid, el de l’àtic a Marbella. Déu els cria i ells s’ajunten.
Els regals posen en risc la imparcialitat, pressupòsit de l'objectivitat, que ha de mantenir un servidor públic. En el suborn pròpiament dit es consuma l’abús de la posició per a un benefici particular. Les parts tracten de dissimular la retribució perquè no es descobreixi i es lligui a la funció pública subjacent. És habitual que el pagament es faci a un tercer de confiança (un advocat, un tresorer, una societat) o que se simulin contractes com préstecs, mai reclamats ni retornats. A la pràctica, són pocs els procediments penals seguits per aquest delicte, perquè la línia és fina i la prova difícil. Sovint s’investiguen les irregularitats urbanístiques, per exemple, sense que suri el pagament que explicaria l’actuació administrativa irregular; únicament hi ha sospites d’alguna gratificació motivadora. Admetre un regal en consideració al càrrec és també una modalitat, molt atenuada, de suborn. S’aplica poc perquè costa apamar quins presents o favors tenen prou entitat per integrar el tipus delictiu. Molts dels que reben algunes autoritats –en forma d’objectes, tiberis, entrades a espectacles o a esdeveniments esportius– hi podrien encaixar. Però se sol tenir en compte el reduït valor i la intenció del particular per no perseguir-los penalment.
Però fins i tot quan no tenen rellevància penal, no són innocus. Creen una xarxa de confiança, de contactes, d’influència. A més de malmetre la percepció pública sobre la integritat de la institució i la confiança en un tracte just i igualitari, amb independència de si ets algú o ningú. No es tracta de la bufanda o els panellets, fets a casa, que un pacient regala al metge, on hi ha integrat l’agraïment i el desig de personalitzar una relació estereotipada. En la invitació a un congrés internacional, al mateix metge, pagada per un laboratori rumbós, es barregen els interessos comercials amb les carències de formació del sistema. Un estudi retrospectiu en metges de capçalera francesos, publicat al British Medical Journal, suggereix que els facultatius, en conjunt, no són immunes a les cortesies de la indústria i això té un impacte negatiu en la qualitat i la quantitat de fàrmacs que recepten. En resulta una atenció de més baixa qualitat, riscos injustificats per als pacients i prescripcions més cares.
Els conflictes d’interès són el motiu per desconfiar dels regals, en segons quines situacions; no altres, a parer meu. L’economista Joel Waldfogel considera que el regal és sempre un malbaratament objectiu de recursos. Justifica la ineficiència en què qui el rep mai li dona el valor que realment es va pagar. A partir de sondejos, situa la bretxa (entre el valor del pongo i el de l’iPhone que t’hauries pogut comprar) en un 10%. Aquesta anàlisi monetària, desproveïda de sentiment, és esbiaixada. No ho dic per romanticisme, sinó perquè menysté l’efecte de les emocions, científicament provat, en el comportament humà. Altres economistes, com Gregory Mankiw, atribueixen al regal una dimensió de senyalització, de transmissió d’informació privada. Triar un bon regal és un senyal d’amor, de la mateixa manera que una empresa gasta diners en publicitat; no sols per persuadir directament els clients, sinó per ensenyar que té prou confiança en la qualitat del seu producte per endegar una costosa campanya.
Però els regals incorporen una dimensió expressiva. Qui no ha fantasiejat, a les portes de Sant Jordi, amb roses furtives o dedicatòries inesperades? De qui era la rosa que sosté Maria Antonieta, en el més polèmic dels seus retrats? Amor, amistat, gratitud, perdó... hi ha gestos universals. No és Salvat-Papasseit al Poema de la rosa als llavis, sinó Dickinson en La meva carta al món, qui deixa escrit: “Per gentileses tan modestes / com un Llibre o una Flor / es planten les llavors / dels somriures / que floreixen en la foscor”. Després de tot, qui voldria viure en un món on les flors només importen en botànica i els somnis en psiquiatria?
