Que el feminisme hagi esdevingut central en el debat públic significa també que necessàriament li sortiran (ja li surten) oportunistes, arribistes, paracaigudistes i xarlatans de tota mena. També entre aquells que tradicionalment el combatien, i que ara, veient que no poden arraconar el feminisme ni enviar-lo de nou a la marginalitat, decideixen abraçar-lo i fer-se'l seu. A la seva manera, per descomptat. És el cas del PP, que ha passat de no voler assistir a les manifestacions del 8-M a competir per liderar-les.
Per aconseguir-ho, la dreta nacionalista (i masclista) espanyola farà el de sempre, que és treure profit dels errors de les esquerres. Només l'escassedat de llums de Feijóo i el seu equip (només una mica menys incompetents, però no molt menys, que Casado i la seva colla) impedeix que encara en treguin més, de profit. La crisi de govern generada entorn de la llei del només sí és sí, que ha tocat fons aquest dimarts amb la votació de la reforma del PSOE amb els vots de la dreta extrema i l'extrema dreta de PP, Ciutadans i Vox, ha estat gestionada de la pitjor manera possible tant per la part dels socialistes com per la d'Unides Podem, i segurament les conseqüències de la brega encara no s'han acabat de veure. Aquest és el fracàs polític més gran del govern de coalició d'esquerres, i ha passat en el pitjor moment possible i, sobretot, en la qüestió en què menys havia d'haver passat: la llei que feia possible un avenç real en els drets i llibertats de les dones, frustrada primer per una mala feina legislativa, i després (i sobretot) per una d'aquestes disputes basades en plantejaments partidistes i fins i tot en tírries personals, i que són tan clàssiques de les esquerres. Però no es tracta tan sols d'això: jugades de prestidigitació com la del PSOE, que s'ha tret de la butxaca una llei de paritat laboral com per donar peixet i fer-se perdonar la foto amb PP, Vox i Ciutadans, o la ruptura interna del feminisme entre qui està a favor i en contra (per dir-ho suaument) del reconeixement de l'estatus de les dones trans, fan bullir l'olla de la crispació, la confusió i el malestar. Exactament el tipus d'ambient en què es mou millor el discurs possibilista i demagògic d'aquesta dreta que se suposa que es vol combatre.
El pitjor que podria passar és que s'acabés establint una distinció entre un feminisme “polititzat” i un que es presenti com a “apolític”, un feminisme “d'intel·lectuals” enfront d'un feminisme “de la gent normal” (o de bé), un feminisme “moderat” que s'oposés a un presumpte feminisme “extremista”. Això és, per descomptat, el que intenten fer el PP i Ciutadans, i fins i tot, a la seva manera, Vox. Els vells vicis de l'esquerra, consistents a mantenir enceses i agres disputes internes a partir d'un llenguatge de sobreentesos que molts desconeixen (i que no volen conèixer, ni tenen per què), els ho posen molt més fàcil. Dèiem que és inevitable que al feminisme li surtin aprofitats que treballin per desvirtuar-lo. En canvi, sí que és evitable presentar-se al 8-M amb les forces minvades i disperses.
