Regala petons?

¿Tornaran algun dia els petons convencionals? Els que fèiem a tort i a dret, a tothom, a tall de salutació: aquells que ens fèiem, entre dones, entre homes i dones i, últimament, també entre homes. Dos petons aeris, normalment sense soroll o amb molt poc. Gairebé sense moure els llavis. Era més el record del gest que el mateix gest. El petó era al vent, no a la cara de l’altre. Potser un dia ho va ser. No deu fer tant, d’aquest costum. Aquí, als anys trenta els homes i les dones no se’n feien. Les dones amb dones potser sí. Els homes amb homes, no cal ni dir-ho. En aquella època, els nens feien als avis i als capellans un petó a la mà com a senyal de respecte. D’aquest petó se’n deia —ho saben els lectors de Folch i Torres— “fer l’amistat”.

¿Tornaran els petons, terrorífics, bavosos, paorosos, apassionats, de tietes i tiets, padrins, padrines, de coneguts vehements, cap als petits? Aquell únic petó sonor potser acompanyat de “Vine, que et matxuco! Però que gran que t’has fet? Vols una galeta?” Galeta rància, petó ranci, mullat, que absorbia mitja galta infantil.

Es queden els petons de mares a fills, igualment sonors, també molestos, de vegades acompanyats d’abraçades. Es queden els petons sexuals, a la boca o a les parpelles o al coll, els que, per alguna estranyíssima raó, ens fem amb qui ens agrada. Es queden els petons entre amos i gossos. Es queden els petons a distància, els de dir adeu: fem un petó al palmell de la mà i enviem el petó des del palmell al destinatari. Se’n van alguns petons que algú havia fet al vidre de la presó, però se’n queden uns quants, encara, també. Es queden els petons que es fan els nens, entre ells, bruts de mocs, fang i Nutella. Avui ens traiem la mascareta al carrer.

Empar Moliner és escriptora