Segons el diccionari etimològic, el verb regalar prové del llatí recalare, que vol dir fer baixar. Això lligaria també amb la paraula grega khaláo, que vol dir deixar anar. Si ens fixem en aquests dos orígens, seria més fàcil pensar que estem parlant del nostre actual verb regalimar (un de tantíssims verbs que cada vegada fem servir menys): regalimar és deixar anar una cosa, un líquid que forma filets o regalims. En realitat, la nostra llengua ens permet dir-ho de moltes maneres: degotar, gotejar, repixar, suquejar, saliquejar. O regalar, efectivament.
Però els diccionaris ens ofereixen també un altre possible origen pel verb regalar (el més conjugat aquests dies): vindria del francès régaler, que vol dir fer festa a algú, és a dir, obsequiar algú amb motiu d’una celebració. I com que l’etimologia no és una ciència exacta, també podria ser que regalar vingués del mot francès format per re (que dona un valor intensiu a una paraula) i gal (relatiu al poble francès). I encara una altra: re unit al verb galer, que significa divertir, fer festa (d’aquí vindria la paraula gala (que tant en català com en castellà utilitzem com a sinònim de festa o cerimònia de caràcter elegant).
Finalment, hi ha algunes versions que apunten a l’origen llatí regalis, que vol dir alguna cosa pròpia del rei o de la reialesa (diríem que és propi dels Reis d’Orient fer regals i d’una altra mena de reis, rebre’n).
L’etimologia és un joc que em podria tenir entretinguda hores, estirant els fils de les paraules i descobrint-ne els significats ocults.
Tot plegat perquè avui us vull parlar del fet de regalar. Quan s’acosta Nadal sempre hi ha veus que, amb tota la raó del món, critiquen l’esperit consumista d’aquestes festes. És un fet innegable, com també ho és que és potser l’únic moment de l’any que el consum té un matís de generositat. Comprem per regalar a les persones que estimem, és a dir, per celebrar l’amistat i l’amor, per fer evident a través d’un obsequi que valorem la seva companyia.
Però per fer això no cal comprar. Podem fer un regal amb les nostres mans, o escriure un poema, o una cançó, o recuperar una vella fotografia, o fer emmarcar aquella de l’estiu passat on estem junts i semblem feliços.
Aquest any he sentit que hi ha grups que, per al tradicional amic invisible, com que no volen comprar, regalen algun objecte que sigui important per a ells però que desitgen que ara tingui una altra persona. És bonic.
També he sentit que hi ha qui fa l’enemic invisible, i s’intercanvia les coses més horribles (els anomenats pongo) que tenen a casa. Es fa per riure una estona i també sembla divertit.
A mi m’agrada molt fer regals (i sé que hi ha gent que no ho pot suportar, que s’angoixa només de pensar-hi). A mi m’agrada rumiar què puc regalar —si pot ser, alguna cosa que no sigui útil, que la persona obsequiada no es compraria— i m’agrada embolicar el regal i mirar la cara que fa qui l’obre.
El més important és això: observar si l’hem encertat, si la persona a qui acabem d’oferir l’obsequi regalima alegria. A tots els que em llegiu durant tot l’any us regalo aquest article per desitjar-vos Bon Nadal i agrair-vos la companyia.
