1. Oportunitat. Quan França belluga, Europa s’inquieta. L'extrema dreta europea està adquirint un protagonisme superior al que li havien donat els resultats electorals gràcies al bullit francès. No oblidem que al Parlament Europeu conservadors, liberals i socialdemòcrates mantenen una majoria significativa. Però Marine Le Pen està ocupant l’escena mediàtica a tota màquina, gràcies, en part, al cop d’efecte que va voler donar el president Macron amb una precipitada convocatòria electoral. ¿En què devia pensar? ¿Realment creia que estava al seu abast capgirar la situació tornant a donar la paraula als ciutadans? ¿No era conscient que el resultat més probable de la seva decisió seria l’acceleració de l’arribada al poder de Reagrupament Nacional? Per què donar ara l’oportunitat a l’extrema dreta quan es podia esperar tres anys perfectament? ¿Realment pensa que és més fàcil frenar el pas a Le Pen jugant-se la majoria parlamentària que amb un pla de rectificació d’errors i modificació de l'estratègia amb tres anys de govern al davant?
El diumenge 9 de juny, a França, com a tot Europa, s’elegien els membres del Parlament Europeu. Però l’Assemblea Nacional, el Parlament francès, sobre el qual el president ha construït la seva majoria, no estava en joc. Per què estripar les cartes? Macron ha fet un regal a Le Pen: li ha donat l’oportunitat d’arribar al poder ara. I s’ha imposat un càstig a si mateix: el risc d'haver de designar com a primer ministre qui proposi Reagrupament Nacional. Ho ha dit el socialista Lionel Jospin, que va ser el primer ministre de cohabitació amb Jacques Chirac: que el president ofereixi a l'RN l’ocasió de governar “no és un acte responsable”.
Le Pen va a tota màquina. Fins i tot ha tingut temps per recordar-se de Puigdemont: ha dit que no li donarà espai públic a França si guanya. Un gest amb un sol sentit: buscar la complicitat de les dretes europees en un moment en què ja s’olora que, si ho necessiten, acabaran blanquejant l’extrema dreta. I si Le Pen mira a Espanya és perquè sap que el PP aquí ja governa amb Vox allà on li fa falta.
2. Provocació. El desconcert que transmet Macron fa encara més delicada la situació. Si un president amb una reputació intel·lectual i democràtica inqüestionable perd el món de vista, què faran els altres? El que ha passat a França no és un accident; és una advertència de com estan les coses a Europa. I és greu que es caigui en la provocació. ¿És que no hi ha confiança a poder capgirar la situació? ¿Hem d’assumir que a poc a poc tot Europa s’anirà posant en sintonia amb l’autoritarisme postdemocràtic?
En comptes de guanyar temps, el que ha fet Macron és regalar-ne. En comptes de treballar la complicitat amb les altres forces democràtiques per redreçar la situació, va directe a la batalla. Què pot haver vist per creure que el cop d’efecte tindrà premi? Els fets diran, i celebraria que Macron hagués captat una oportunitat que jo no sé veure. De moment, al jove Gabriel Attal li tocarà ser el cap de turc d’una derrota. Primerenc en l’arribada al poder, ho pot perdre tot a la primera passada.
Queden quinze dies. Més enllà de l’esperpèntic espectacle del republicà Éric Ciotti, que simplement va córrer massa anticipant el futur –posant-se en mans de l’extrema dreta–, a la dreta republicana li costarà trobar el lloc entre l’extrema dreta a l’alça i el macronisme a la baixa. I més en un moment en què la dreta mediàtica –Europe 1, Paris Match, CNews, Journal du Dimanche i altres– està en mans de Vincent Bolloré, que fa temps que malda per la validació de Le Pen i els seus. A l’altre costat, l’esquerra fa temps que està fracturada en grups i grupets, condicionada per un personatge corrosiu com Mélenchon. Ara han decidit sumar contra l’enemic: necessitaran suar la samarreta per arribar units a final de campanya, i només són dues setmanes. Que els ciutadans tinguin més sentit comú que els que manen.
En tot cas, costa entendre que Macron prefereixi córrer el risc de passar els tres últims anys de mandat en cohabitació amb Jordan Bardella que no pas apostar per una ampliació del govern liberal conservador i aprofitar el temps per recuperar tot el que s’ha perdut. Llevat que ja tingui decidit convocar eleccions presidencials si Le Pen guanya (i no està clar que Macron s'hi pogués presentar). Dos regals ja seria un deliri.
