L’esclat de la guerra a Ucraïna ha produït, pel cap baix, dues coses. Una és l’acció de l'opinió pública, els mitjans de comunicació i les xarxes socials. Es parla de guerra a Europa. És terrible. No ens ho podem creure. Tampoc s’ho va creure ningú quan van esclatar les darreres guerres viscudes pels nostres avis i besavis, perquè la guerra és increïble, encara que la tinguis davant dels nassos. Seguim les notícies amb angoixa i temem el pitjor, que el conflicte s’estengui o que acabi amb l’ús d’armes nuclears. Hi ha qui compara Putin amb Stalin o amb Hitler. Els historiadors s’expressen amb preocupació. A vegades subratllen que, en història, hi ha coses incomparables. Altres vegades, que la història es repeteix. Els experts en geopolítica fan declaracions. Intenten comprendre, des d’una anàlisi racional, què està en joc realment, superant les nostres petites vides carregades de relatives minúcies. Mentrestant, mirem de trobar semblances: comparem, associem, destriem. Ens hi ajuden els experts, els periodistes, els acadèmics. No sempre arribem a conclusions clares.
En paral·lel, però, sorgeix un altre tipus de coses. Formen part del dia a dia: són coses d’estar per casa. Parlem de la guerra amb amics, amb la família, amb els fills, amb els companys de feina. En parlem amb el metge quan ens visita, amb la senyora de recepció, amb el guàrdia de seguretat, amb la veïna del replà. A nivell de carrer hi ha moviment. La gent s’ha mobilitzat per ajudar els refugiats ucraïnesos d’una manera apassionada, mostrant un altruisme que havíem oblidat. És una mostra solidària, amb empenta i determinació. Algunes persones han agafat el cotxe per anar fins a la frontera amb Polònia, i així, espontàniament, s’han endut mares amb criatures i gent gran. Altres han recollit roba o aliments de primera necessitat. Els col·legis de farmacèutics han enviat medicaments. Aquí hi ha un punt de solidaritat excepcional. Es tracta d’una emergència que tothom ha percebut clarament. Però a la vegada, en aquest mateix ambient d’heroisme i cooperació, la gent ha començat a dir coses força inquietants que hauríem d’escoltar atentament. Ens han de fer pensar, amb el propòsit de revertir-les. L’altre dia, pel carrer, un senyor li deia a un altre: “És que, a veure, en aquesta guerra els refugiats ja no són aquells sirians amb la cara fosca, que no coneixem de res, sinó criatures rosses amb els ulls blaus, com les nostres”. I una coneguda comenta, convençuda: “És evident que ens mobilitzem pels ucraïnesos perquè són com nosaltres, no podem salvar tothom”.
Són com nosaltres. Què significa això? Els centres de detenció d’aquí mateix estan a vessar. En alguns barris de la nostra ciutat hi ha gent vivint en condicions més que precàries. Aneu a fer un volt a l’hospital de campanya de l’església de Santa Anna. Hem oblidat l'Afganistan. Hem oblidat Somàlia. Oscar Camps, d’Open Arms, fa una piulada on diu: “Almenys vint persones més moren ofegades en un altre naufragi al Mediterrani central, però no són els bons, són els altres…” ¿Què passa aquí, en aquest reconeixement tan diàfan dels qui són “com nosaltres”? Reconeixem en l’altre el reflex de la nostra pròpia imatge. Pensem que aquest reflex garanteix una identitat o una pertinença. És un sentiment tribal. Tranquil·litza les consciències del grup. Alerta, però, amb els miratges que reflecteixen els miralls: per reconèixer-nos en els altres que són com nosaltres, la condició és excloure els qui no ho són. I llavors sorgeix la insuportable qüestió de les petites diferències: el color de la pell, la llengua, els vestits, l’olor del que cuinen, l’estranger, el “nouvingut”... els bons i els no tan bons. Darrerament, he sentit comentaris que m’han posat els pèls de punta. Compte, que les guerres no van solament d’atacs aeris. N’hi ha d’altres, de guerres, que són molt més petites i gairebé no percebem. Com deia Hannah Arendt a Els orígens del totalitarisme, la plaga de l’exclusió de l’altre apareix en moments de confusió, quan no distingim entre què és bo i què no per conviure, quan surem, crèduls, en la superfície de les coses. Cal combatre aquesta plaga amb el llenguatge de la vida en comú: no es tracta d’ells i de nosaltres, ni de si nosaltres som com ells. Això va d’una altra cosa: de com viure junts, encara que no ens reconeguem d’entrada (o precisament perquè no ho fem). El racisme, la segregació, el narcisisme de les petites diferències, són el principi d’una altra cosa terrible, que amenaça a la cantonada.
