Els refugiats que no arribaran
Són 17.000. Aquesta és la xifra de refugiats que fa dos anys el govern espanyol es va comprometre a portar a l’Estat abans d’aquest mes de setembre, i que a hores d’ara només un miracle podria fer que es complís.
Que la màxima prioritat del Partit Popular no són els refugiats no és una sorpresa. En el programa electoral de les eleccions generals del 2015 l’únic punt que hi feia referència deia que donarien suport a la tasca que realitza l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (l’ACNUR) i que hi incrementarien les aportacions. També parlava d’impulsar programes d’ajuda a processos democràtics en països en conflicte, com és el cas de Síria, però sense especificar com, i de proposar una estratègia de cooperació europea orientada a resoldre el problema en l’origen; o, cosa que és el mateix, a distància. El mateix exministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, quan Europa debatia la redistribució de refugiats entre els estats membres de la Unió, va comparar aquest repartiment amb una casa que té moltes goteres que van inundant totes les habitacions. Unes goteres que són persones que arriben amb la vida trencada, si és que arriben.
Potser si hi posem xifres aconseguirem estovar les ànimes dels que van fer les optimistes promeses dels 17.000 refugiats: unes xifres que va presentar fa poc la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR) en el seu informe CEAR. En el document se’ns recorda que 70 milions de persones s’han vist obligades a fugir de casa seva: la majoria, a causa del conflicte a Síria, pel qual més d’11 milions i mig de persones han hagut de fugir. Només l’any passat es van produir més d’1.200.000 peticions d’asil a Europa i més de 5.000 persones van morir al Mediterrani, un mar del qual abans estàvem orgullosos. L’estat espanyol no és l’únic que incompleix els seus acords: la Unió Europea només ha acollit un 20% de les 182.000 persones que es va comprometre a traslladar des de països com Grècia i d’altres de fora de la Unió. Però hi ha més xifres: segons l’Europol, més de 10.000 menors d’edat arribats a Europa han desaparegut literalment un cop han trepitjat terra: unes identitats i unes vides perdudes massa precoçment a mans de màfies, prostitució i violència.
Més dades? Síria és només el vuitè país en població refugiada restablerta a Espanya. Països com Ucraïna, Veneçuela, Hondures i el Salvador tenen una població de demandants d’asil més nombrosa. Els refugiats que arriben procedents de l’Amèrica Llatina ens passen moltes vegades per alt. Pels acords que tenen amb Espanya, la majoria d’aquests ciutadans no necessiten un visat especial per entrar-hi. El mateix aeroport del Prat és una gran via d’arribada de refugiats: si aconsegueixen estalviar per comprar-se un bitllet d’avió, un cop aquí poden demanar refugi.
Segons l’article 14 de la Declaració Universal dels Drets Humans, en cas de persecució tota persona té dret a buscar asil i a gaudir-ne en qualsevol país; ja sigui per la violència del règim sirià, per la persecució política a Ucraïna o per la violència de les maras al Salvador. Si poden gaudir d’una certa seguretat quan arriben a casa nostra és sobretot gràcies a la Creu Roja, que els introdueix en un programa de 18 mesos de durada (24 en casos de màxima vulnerabilitat) en què es cobreixen les seves necessitats bàsiques (sostre i menjar) però, a més a més, se’ls garanteix accés a la sanitat, se’ls ensenya català i castellà, es porten a escola els nens i s’ofereix formació als adults perquè puguin trobar feina i arribin a ser autònoms.
Els municipis també juguen un paper indispensable en l’acollida perquè són ells els que hauran de donar cabuda a aquestes persones en les seves infraestructures, ja siguin escoles, pisos tutelats, etc. En una taula rodona oferta recentment pel Cidob sobre les ciutats refugi, el director d’atenció i acollida d’immigrants de l’Ajuntament de Barcelona, Ramon Sanahuja, va recordar que si un refugiat pica a la porta del ministeri un divendres a la tarda ningú no l’atendrà fins passat el cap de setmana, i que és precisament als pobles i les ciutats a qui els toca córrer perquè aquestes persones no es quedin al carrer. Però el menysteniment de l’Estat cap als refugiats i cap als municipis va més enllà. Ni fan ni deixen fer, perquè tampoc permeten als consistoris treballar amb totes les dades ni fer les previsions de serveis socials necessaris. En un temps en què tenim un accés quasi total a tot tipus de dades i informació, resulta que avui mateix una ciutat com Barcelona no sap quants refugiats té.
