Els refugiats, un problema europeu?

Des de fora d’Europa ens mirem les increïbles imatges de l’Estació de l’Est de Budapest, el cadàver d’un nen petit arrossegat per les onades en una platja de Turquia, les famílies sirianes desesperades que arrisquen la vida viatjant de nit fins a les illes gregues... i sempre ens diuen que és un problema europeu.

La guerra civil siriana ha creat més de 4 milions de refugiats. Els Estats Units n’han acollit uns 1.500. A Síria, els Estats Units i els seus aliats estan en guerra contra l’Estat Islàmic -molt bé, tothom està d’acord que són una amenaça-, però si hem armat els rebels sirians, ¿no hauríem d’ajudar també les persones que volen anar-se’n? Si no hem aconseguit negociar la pau a Síria, ¿no podem ajudar els que ja no poden esperar més temps la pau?

No es tracta només dels Estats Units, que fan veure que la catàstrofe dels refugiats és un problema europeu. Fixeu-vos en els països que s’enorgulleixen d’oferir un refugi a les persones sense llar. Què ha fet el Canadà, el meu país natal? Només 1.074 sirians des de l’agost. ¿I Austràlia? No han passat dels 2.200. ¿I el Brasil? Menys de 2.000 des del maig. Els pitjors, però, són els estats petroliers. Quants refugiats sirians han acollit els estats del Golf i l’Aràbia Saudita, segons l’últim recompte d’Amnistia Internacional? Zero. Molts d’aquests estats han enviat armes a Síria durant anys, però què han fet ara per donar una llar als 4 milions de persones que intenten fugir? Res.

La pitjor part d’aquesta crisi ha recaigut sobre els turcs, els egipcis, els jordans, els iraquians i els libanesos. Les peticions de més finançament formulades per l’Alt Comissionat de l’ONU per als Refugiats no han aconseguit els seus objectius. La misèria dels camps de refugiats ha esdevingut insuportable. Ara els refugiats han decidit massivament que si la comunitat internacional no els ajuda, si ni Rússia ni els EUA fan res per posar fi a la guerra, no estan disposats a esperar més. Vénen cap aquí. ¿I això ens sorprèn?

Culpar els europeus és una coartada, i les altres excuses -com, per exemple, que els refugiats no tenen els papers en regla- fan fàstic.

Els líders polítics de fora d’Europa podrien frenar la paràlisi i les recriminacions mútues que se senten dintre d’Europa. El sistema de l’ONU per registrar els refugiats està desbordat. Països com Hongria diuen que sols no poden ocupar-se del reassentament de tots els refugiats. La solució òbvia és que el Canadà, Austràlia, els Estats Units, el Brasil i altres països anunciïn que estan disposats a enviar equips a Budapest, Atenes i als principals punts d’entrada per registrar els refugiats i iniciar el procés d’admissió.

Cada país fixarà els seus objectius, però, per exemple, per als Estats Units i el Canadà un mínim de 25.000 refugiats sirians seria una bona xifra de partida. (La promesa feta pels Estats Units fa pocs dies d’acollir entre 5.000 i 8.000 refugiats sirians l’any que ve es queda, de bon tros, massa curta.) Les esglésies, les mesquites, les agrupacions cíviques i les famílies podrien accedir a prestar suport als refugiats i acollir-los. Els països més afectats -Hongria, Grècia, Turquia i Itàlia- acceptarien majoritàriament aquesta ajuda de molt bon grat. Si aquests estats fessin el primer pas, els altres països -inclosos els menyspreables autòcrates dels estats del Golf- potser s’avergonyirien i farien el que els correspon.

I per què els nostres dirigents -el president Barack Obama, el primer ministre Stephen Harper, el primer ministre Tony Abbott i la presidenta Dilma Rousseff- hi fan tan poca cosa? Els fa por que el reassentament dels refugiats desencadeni un èxode encara més gran i no saben si els seus equips de processament de refugiats podrien gestionar el caos que se’n derivaria. Una gestió estricta i hàbil -unes quotes clares per als refugiats sirians (sobretot per a les famílies joves), uns procediments simplificats i el compromís de transportar la gent per avió ràpidament- potser resoldria aquests problemes. Però, per damunt de tot, els dirigents no intervenen perquè al seu país no els pressiona ningú. De tota manera, gràcies a aquestes fotografies que trenquen el cor, esperem que ara creixi la pressió.

Aquest moviment de refugiats, que té unes dimensions veritablement bíbliques, exigeix una resposta d’abast global. Si els governs no ajuden els refugiats a escapar de Síria, ho faran els contrabandistes i els traficants de persones, i pujarà així el nombre de víctimes mortals.

Quan els europeus vegin que els seus amics demòcrates estan disposats a assumir el paper que els correspon, els resultarà més fàcil assumir el seu, i potser d’aquí sortirà l’impuls necessari per reformar la Convenció de Refugiats del 1951, de manera que tots els que fugen d’una guerra civil, d’un estat en descomposició i de milícies assassines puguin disposar de la mateixa protecció que els que fugen d’un perill real de persecució.

Recordem que abans solíem estar a l’altura de la situació. A finals del 1956, el meu país, el Canadà, va enviar un ministre a Viena per col·laborar amb un centre de refugiats que va acollir centenars d’hongaresos i els va transportar per avió al Canadà després que els soviètics sufoquessin la revolta hongaresa. Sembla que els mateixos hongaresos han oblidat que hi va haver una època en què ells també van ser refugiats. A finals del 1970 i principis del 1980, el Canadà, Austràlia, Nova Zelanda i els Estats Units van rebre centenars de milers de refugiats vietnamites que fugien en pasteres. En totes dues ocasions es van sentir veus que advertien que això tindria un efecte de crida. Sí que el va tenir, però aquests vietnamites i hongaresos han sigut uns ciutadans excel·lents.

Els vietnamites i hongaresos fugien del comunisme. Què frena ara les simpaties pels sirians? A Alep el seu règim els ha atacat amb bombes de barril, mentre que els jihadistes i diferents milícies opositores els han torturat, segrestat i massacrat. Han estat en camps de refugiats durant anys, esperant que acudís a ajudar-los aquesta ficció cruelment enganyosa anomenada comunitat internacional. Què deuen pensar els sirians, acampats al carrer al costat de l’estació de Budapest, d’aquesta retòrica nostra tan bonica sobre els drets humans i la protecció dels refugiats? Si, un cop més, no demostrem que ho diem de debò, crearem una generació que sempre portarà l’odi al cor.

Així doncs, el que no aconsegueixi la compassió potser ho aconseguiran la prudència i la por. Que Déu ens ajudi si aquests sirians no ens perdonen la nostra indiferència.