Refotut sentimental, t’estava esperant
A continuació, uns quants signes d’estar-se fent gran i tornant-se un refotut sentimental que no es poden ignorar massa més.
La pluja. Vols que plogui. Manifestes que sembla que “vol ploure”. Et sap greu si no plou. Si plou, te n’alegres molt i vols sortir al carrer a mullar-te. Com que ets de la generació d’internet envies vídeos a les amistats de la pluja des de la teva finestra.
Els fills. Comprens que hi ha un moment, i el moment ha arribat, que se’t considera un pare merdós, mediocre i ple de defectes. Com a pare, només cauràs bé als amics del teu fill (ells et troben simpàtic i enrotllat, com el teu fill troba simpàtics i enrotllats els altres pares). Comencen a semblar-te entranyables, però entranyables fins a les llàgrimes, els vídeos d’animalons amb cadells. La mare ximpanzé que petoneja el bebè, la mare mico que no vol que li toquin la cria, la mare gat que renya el gatet... Tots et semblen “humans”, et meravella el contacte físic que tenen, penses que tu vas ser ells i no te n’adonaves.
L’humor. Al teu voltant l’alegria és escassa, perquè les preocupacions són abundants. I és per això que t’emociona, t’emociona fins a les llàgrimes, veure algú de la teva generació que està de bon humor. Algú que riu, que fa broma. Pot amb tu, et venç. Morir-se de riure. Quant fa que no et mors de riure?
Ser com un nen. N’has fet sarcasmes i burles cruels, n’has escrit històries, dels que diuen, d’ells mateixos, que “són com un nen”. Però ara algú que faci allò que fan els nens i que es deixa de fer a l’adolescència (saltar, jugar, perseguir-se, pujar a un arbre o a una atracció, xisclar, picar de broma...) t’agrada. Et sembla il·lusió involuntària de viure.
N’hi ha més. Seguirem.
