El reformista optimista
Zapatero ha dit que ara no és el moment de parlar de la seva successió, cosa que segurament vol dir que aquest tema és una de les seves màximes prioritats. El president espanyol veu que se li acosta l'hora de les sopetes i les espardenyes d'anar per casa (o de les bótes de pescador: una vegada que se li va preguntar a què es pensava dedicar quan fos expresident, l'home de les celles Citroën va respondre que la seva il·lusió era "pescar truites"), i deu voler controlar la imatge amb què abandonarà el poder per passar de cap dins els llibres d'història. A banda de la vanitat pròpia de qualsevol mandatari, Zapatero té motius per preocupar-se d'aquesta qüestió, perquè no es pot dir que els seus antecessors sortissin gaire lluïts en aquest instant transcendent de la sortida. Felipe González, que havia pilotat el trànsit de l'Espanya del caliquenyo franquista a la de la incipient modernitat europeista, se'n va anar socarrat pels GAL i la corrupció, i Aznar, a qui li va tocar de tripular els anys de les vaques grasses i totes li ponien, va marxar carbonitzat per l'intent desesperat d'encolomar l'autoria de l'11-M a ETA, a veure si així rapinyava algun vot per a Don Mariano, el candidat malastruc.
Zapatero, doncs, ha tingut bons exemples a no seguir. A ell, que molt a pesar seu li ha correspost de governar en temps inclements, i conscient que l'última imatge és la que queda, sembla que se li ha ficat al cap acomiadar-se com el president reformista. Ja sabem prou que això de les reformes tampoc no respon a cap convicció ni projecte propi, sinó que el líder socialista actua a toc de pito de Brussel·les, i eventualment de Washington i de Pequín, però el que no se li pot negar és que ho fa amb una aplicació a prova de tot escrúpol ideològic. Ara ha estat el torn de la reforma laboral i d'un pacte social que a Zapatero l'omple de tal satisfacció que no se li pot tapar el cul amb set flassades, amb perdó de l'expressió. Si fos per ell, posats a fer també reformaria l'oposició: "A veure si aquesta onada de reformes arriba també al PP i es reformen ells", va clamar diumenge a Saragossa, en una mena de versió de la famosa frase de Pepe Rubianes "A veure si els exploten els ous i els queden penjant pels campanars", que possiblement és el que el president d'Espanya desitja secretament per a Rajoy i companyia. Ah, i amb perdó un altre cop.
Això sí: el que no li treu ningú a Zapatero és el seu optimisme impertorbable, que, juntament amb la seva acreditada tendència a mentir, li ha fet guanyar la fama de frívol que arrossega merescudament. Fa uns dies vaig escriure, en aquesta mateixa columna venturera, que en vista del panorama, ni ell ja no gosava tornar a invocar la seva cèlebre i molt atropellada Espanya plural. Doncs m'equivocava. Al mateix conclave saragossà encara va tenir fetge per afirmar que "totes les llengües de l'Espanya plural són espanyoles, i de totes ens sentim orgullosos". Si la barra fos música, aquest home seria Beethoven.
