Per una reforma del poder judicial
Un dels efectes positius de les crisis constitucionals de gran magnitud és que no hi ha manera de resoldre-les sense una reforma institucional profunda. Si la cúpula del poder judicial no funciona, el Tribunal Constitucional està polititzat i el Parlament troba dificultats per tirar endavant les seves iniciatives legislatives, què ens queda? Que ningú es pensi que el que ha fet aquesta setmana el Tribunal Constitucional és un fet puntual sense més recorregut. Tindrà seqüeles, i poden afectar qüestions encara més sensibles que una llei. Valdria més no pensar-hi, però tanmateix s’ha de tenir present.
El que sembla més urgent és reformar el poder judicial, començant pel sistema d’oposició dels jutges, model que té més anys que qualsevol persona viva en aquests moments i que cal canviar garantint una prova objectiva d’avaluació transparent, a més d’una sèrie d’entrevistes cognitives per assegurar que el candidat reuneix les habilitats psicosocials necessàries per a la funció judicial, així com un període d’entre tres i quatre anys de formació i avaluació continuada que facin del nou jutge un jurista d’excel·lència en coneixements teòrics i pràctics. Un “jurista ple”, com en diuen els alemanys.
A més, cal establir els criteris per objectivar i, per tant, despolititzar els nomenaments als tribunals superiors. No és una bona idea ni que depenguin d’un òrgan inqüestionablement polititzat, com el Consell General del Poder Judicial, ni que els hagin de fer un grup de notables que poden tendir, tard o d’hora, a repartir-se els càrrecs davant la dificultat que sempre comporta avaluar un currículum, i encara més quan consisteix fonamentalment en un gran nombre de resolucions redactades que evidentment no es poden avaluar. Si s’asseguren l’excel·lència del coneixement jurídic i les habilitats psicosocials a què abans em referia, els nomenaments als tribunals superiors podrien passar a dependre en la seva majoria de l’antiguitat i de la manca de problemes disciplinaris, garantint que els designats vinguin igualitàriament de tots els territoris i hi hagi paritat de sexe. També hauria de ser avaluable la manca de relació del jutge amb organismes o associacions que puguin inquietar la seva independència, o la manca de vinculació reiterada amb un altre tipus d’entitats, malgrat que a priori no tinguin res a veure amb el món jurídic. Ara mateix hi ha relacions d’aquest tipus que van molt més enllà del que és raonable, i la independència i la imparcialitat demanen cuidar les aparences.
Malgrat que no sigui imprescindible en una democràcia tenir un Consell General del Poder Judicial, implementar una reforma constitucional per suprimir-lo seria complicat. Per això, el més urgent és modificar el sistema d’elecció dels seus membres, com ja vaig proposar no fa gaire en aquestes mateixes pàgines (Bloquejar la justícia, bloquejar la democràcia), fent obligat el consens entre almenys tres forces polítiques per designar candidats. És millor sistema que senzillament rebaixar la majoria per escollir els vocals, una reforma de la qual, si un dia un partit torna a assolir una majoria absoluta, ens podríem acabar penedint durant molt de temps.
Finalment, cal acabar amb estructures judicials que encara provenen del franquisme com l’Audiència Nacional. No té cap sentit la persistència d’aquest grup de tribunals que coneix arbitràriament d’uns delictes –i no d’uns altres–, quan l’única justificació per a la seva existència sempre va ser en democràcia l’enjudiciament dels delictes de terrorisme. Actualment, per sort, no són tants –són molt pocs– i és factible dur els processos per aquests delictes a diferents tribunals de l’Estat, com succeeix en la majoria de països, cosa que evita una concentració de pocs jutges i fiscals que sempre afavoreix l’aparició d'uns lobis que, novament, poden afectar la independència i la imparcialitat.
Si no estan d’acord amb les reformes esmentades, no pateixin. Demanen acords polítics de gran nivell que són i seran impossibles en un futur, perquè el seu únic incentiu és la preservació de les institucions democràtiques, i no sembla que sigui un incentiu suficient per a molts polítics. No tenim, a més, cap figura de prestigi que tingui ascendent sobre els diversos sectors polítics enfrontats, i tampoc podem esperar que sempre ens arreglin els problemes des de l’estranger. L’anomenat Règim del 78 està tocant a la seva fi com el vam conèixer, i no voler reformar-lo és condemnar-lo a esdevenir un règim autoritari. Caldria prevenir-ho.
