La reforma penal, quan?

Després de la ressaca de les eleccions es fa difícil escriure o pensar en una altra cosa, però el cert és que, amb les protestes a favor de Pablo Hasél i coincidint que aquest dissabte és el Dia de la Justícia Social, m’he animat a dedicar unes paraules a aquest tema, i és que, no en va, el lloc on treballo és la Càtedra de Justícia Social i Restaurativa.

No recordo quant temps fa que s'anuncia una reforma del Codi Penal, però ja fa molt que es va dir que es canviarien els delictes de sedició i rebel·lió per adaptar-los a la societat actual; més tard van aparèixer els problemes amb els delictes sobre la llibertat d’expressió i la mala posició d’Espanya en aquest rànquing de delictes. És possible i seria raonable que aquesta reforma s’aprofités, doncs, per a alguna cosa més, però no he sentit que es vulgui impulsar la justícia restaurativa, substituir les penes de presó per altres sancions o impulsar la presó oberta, reduir algunes penes i suprimir algun delicte, cosa que sens dubte correspondria a un govern progressista.

Avui lògicament voldria parlar de la justícia social i concretament sobre aquella part que desenvolupa la justícia restaurativa. Ja fa gairebé trenta anys que vaig obtenir una beca del Consell d’Europa per estudiar aquest tema a Alemanya. Em vaig enamorar del projecte, va ser com trobar la raó de la meva vida professional i naturalment vaig pensar “Si ho fan els alemanys, per què no ho podem fer nosaltres?” En realitat, res no ho impedia, excepte que molt temps més tard vaig pensar que la cultura protestant poca cosa tenia a veure amb la catòlica.

Així doncs, la seva implementació a Espanya ha estat escassa i desigual, en part per l’absència de regulació, però en part, també, a causa d’una concepció tradicional del càstig. I, tanmateix, la societat no és tan punitiva com de vegades pensem. El que vol la ciutadania és en primer lloc que no hi hagi delinqüència, però després sobretot demana eficàcia i que en tot cas el delicte no quedi sense resposta.

Però en el com ha de ser aquesta resposta és on trobem més dificultats. Poques vegades davant de la delinqüència pensem en termes d’una justícia social, com tampoc assumim la culpa de les desigualtats, el desequilibri i la criminalització de la misèria. Així que sempre m’agrada recordar Concepción Arenal, que, al segle XIX, quan les dones tenien prohibit anar a la universitat i es disfressava d'home per poder assistir a les classes de dret, en tornar de visitar les presons, deia: “Odia el delicte i compadeix el delinqüent” o “Obriu les escoles i es tancaran les presons”.

Així doncs, què destacaria avui de la justícia restaurativa respecte de la justícia tradicional? En primer lloc, la voluntarietat de les parts: ofensor i víctima han d’estar-hi d’acord i acceptar lliurement buscar una solució. Però per fer-ho l’autor ha de reconèixer els fets, acceptar que d’alguna manera li pertanyen i amb això assumir la pròpia responsabilitat. No és fàcil, els hi asseguro, no solem estar preparats per acceptar les nostres responsabilitats i molt menys davant de la víctima. Amb això, a més, retornem a la víctima un protagonisme que mai no se li hauria d’haver arrabassat.

En segon lloc, l’objectiu principal de la justícia restaurativa és reparar el dany causat i amb això restaurar la pau social; paraules boniques, però com ho fem? Partim de la base que el delicte és una ofensa contra les persones i les relacions que s’hi estableixen. Així doncs, reparant el dany causat retornem la situació al seu lloc d’origen i en part també podem restituir les relacions que existien prèviament, no només les de l’ofensor i la víctima, sinó també les de la comunitat. Però la reparació directa no sempre és possible, de manera que pot ser real o simbòlica.

És cert que canviar les regles del joc i tenir en compte el dolor de la víctima desperta molts recels. Però no estem defensant que les víctimes marquin la política criminal d’un país, ni que més atenció a les víctimes suposi més duresa per al delinqüent, ni tampoc que sigui una justícia privada en què es busquin solucions a mida. En tot cas, les normes sempre vindran marcades per les lleis penals, però aquestes lleis han de canviar cap a més flexibilitat, a suprimir i/o disminuir la pena de presó per a determinats delictes i a facilitar en el seu cas i sempre que sigui possible la conciliació entre víctima i delinqüent a través de la reparació.

El nombre de persones en presó en general no té gaire a veure amb la delinqüència d’un país, de manera que tancar més o menys també forma part d’una cultura. En aquesta línia, a Europa hi ha tres grans blocs. En primer lloc, els països de l’extinta URSS, seguits del Regne Unit i Espanya, que són els països europeus que proporcionalment tenen més densitat de població penitenciària. Després els segueixen un nombrós grup format pels clàssics països de la Unió Europea dels inicis, amb una població penitenciària de 90 per 100.000 habitants. I, finalment, els països escandinaus, amb menys de 50, ja que fa anys que destaquen per la seva política d’escàs empresonament. I un últim apunt: dels 27 països de la UE, Espanya és el segon país amb una proporció més gran de dones a la presó, que gairebé duplica la mitjana europea. ¿No troben que la reforma penal ja no pot esperar més?