En alguns aspectes hem de reconèixer que les reformes laborals han introduït elements de protecció que l’economia i la societat necessitaven. Les pujades salarials han reduït dues bretxes que danyen la convivència: la del salari mínim i la del salari mitjà. A poc a poc la polarització de rendes es minora, a força d’elevar el poder adquisitiu dels salaris més baixos. Encara queda molt per fer.
On no coincideixo com a economista és en una sèrie de regles fixes que s’estableixen per igual per a la petita i mitjana empresa i per a la gran empresa, incloses les grans corporacions i organitzacions globals. Les indemnitzacions per acomiadament, els enormes costos socials que ha d’assumir l’empresa quan un treballador té una baixa prolongada (a partir d’una certa data, l’empresa ha d’assumir el seu salari i el salari de qui el substitueix) i la reducció de jornada laboral són inassolibles en un taller de reparacions amb tres mecànics, en una fusteria amb dos treballadors o en un bar amb un cambrer.
En aquests casos les economies d’escala són gairebé inexistents, per la qual cosa la plusvàlua, fins i tot en termes marxistes, és ínfima. Els beneficis empresarials són assimilables a unes rendes del treball. Quan al taller d’un mecànic li redueixen la jornada del treballador en dues hores i mitja (això de la mitja hora sembla una broma), què farà? ¿Contractar una altra persona per dues hores i mitja setmanals? I quan un mecànic agafa la baixa, com pot assumir el seu salari i el del mecànic que el substitueixi?
Afegim que ara els convenis tenen prevalença sobre els acords empresa-treballador. Els convenis són sectorials i no sempre matisen per grandària d’empresa els acords que es prenen. I els convenis no poden, a més, contravenir el que s’ha legislat. La pime és la principal generadora d’ocupació d’un país. Són més del 90% de les empreses i treballadors. I es continua legislant pensant en cadenes de muntatge d’automòbils, fàbriques tèxtils i un entorn del treball del segle XIX.
Fa temps que la llei hauria de preveure normes laborals diferents en funció de la dimensió de l’empresa. I quan ho fa és en temes menors, com el menjador d’empresa o el representant sindical. En els temes importants les tracta com si fossin multinacionals.
