La proposta de reforma del model de finançament autonòmic presentada pel ministeri d’Hisenda el 3 de desembre ha estat rebutjada pel conseller d’Economia i Hisenda de la Generalitat de Catalunya. La proposta se centrava en tornar a calcular l’índex de població ajustada, que s’aplica sobre el setanta-cinc per cent dels recursos que procedeixen de les mateixes comunitats autònomes (CA). Això vol dir allunyar-se del criteri d’igual finançament públic per habitant i buscar arguments –més aviat excuses– per donar més a qui se li vol donar més i menys a qui se li vol donar menys. Les dues-centes quaranta pàgines de l’informe justificatiu són un exemple de llibre de text de com torturar dades fins que et confessin el que vols que et diguin. El resultat és reforçar el finançament de CA que ja disposen de més recursos públics que la mitjana, fins i tot abans de corregir per paritat de poder adquisitiu. En surten molt beneficiades Extremadura, l'Aragó, la Rioja i Cantàbria, comunitats amb poca població, que exploten a fons la combinació d’envelliment i despoblament. Les comunitats que més es queixaven en surten totes perjudicades (País Valencià, Catalunya, Madrid i Andalusia). La novetat és que ara s’hi afegeixen les Canàries i Galícia. El govern central s’haurà d’esforçar a compensar, amb els fons dels pressupostos generals, els perdedors a qui no vol fer perdre. La sensació de discrecionalitat política que transmet la reforma és aclaparadora.
¿Però serveixen d’alguna cosa els recursos de les CA? Contra el que alguns mitjans centralistes s’esforcen en difondre, de les CA depèn bona part del benestar de la ciutadania. Tota la despesa en salut, tota la d’educació –de les llars d’infants als postgraus universitaris–, bona part de la despesa en serveis socials –tret de les pensions i els subsidis d’atur–, l’habitatge, el transport metropolità i de Rodalies, la cultura i la promoció econòmica estan en mans de les administracions autonòmiques. La Comissió Europea va fer pública, ara fa poc més d’un any, la segona edició de l’Índex de Progrés Social (IPS), corresponent a dades del 2016 al 2018. L’IPS retrata els nivells de benestar de cada regió europea, mesurats amb una multiplicitat d’indicadors físics o d’opinió, però sense fer servir indicadors econòmics, per fugir del biaix que està millor qui disposa de més diners. Volien també il·luminar si les regions administren bé la riquesa de què disposen. Les dades de les CA espanyoles són molt clarificadores, com ja ho van ser les del primer informe, que usava dades del 2012.
Resulta que les dues CA espanyoles que queden més ben classificades, i a distància de la resta, són les que disposen de més recursos públics autonòmics (dades de 2018 per comparar amb l’IPS): el País Basc i Navarra, les comunitats forals. Els seus concerts econòmics i les seves quotes de contribució a la solidaritat interterritorial els permeten oferir un bon nivell de benestar a la seva ciutadania. A distància, però ben agrupades, hi ha unes quantes CA que gaudeixen de nivells de benestar per damunt de la mitjana estatal, com són, per ordre decreixent: la Rioja, l'Aragó, Cantàbria, Madrid, Castella i Lleó, Galícia i Astúries. El famós quadrant nord-occidental de l’estat espanyol, que seria la meitat septentrional si no fos per Catalunya, que juga en una altra lliga. Totes aquestes CA també estan entre les que disposen de més recursos públics per càpita, després de les comunitats forals. Només hi ha dues excepcions: Madrid i Extremadura. Madrid és la sisena en IPS però la tretzena en recursos públics per càpita, perquè la capitalitat li ofereix un extra de recursos públics de procedència estatal que li permeten millorar notablement el benestar que li proveeixen els recursos de CA. Extremadura, en canvi, tot i ser la sisena en recursos públics autonòmics, és la quinzena en IPS. Els recursos a la seva disposició es tradueixen poc en benestar.
I Catalunya? I el País Valencià? I les Illes? A l’IPS el País Valencià surt desè, Catalunya dotzena i les Illes tretzena, tot i ser, aquestes darreres, quarta i cinquena en PIB per càpita. En recursos públics autonòmics per càpita, el País Valencià és el darrer (dissetè), Catalunya dotzena i les Illes onzena. El País Valencià fa meravelles amb els seus migrats recursos. Catalunya i les Illes tenen un nivell de benestar ben allunyat de la seva contribució a la creació de riquesa, llastades com estan per l’escassa disponibilitat de recursos públics. En resum, ens trobem davant d’una proposta de reforma del finançament autonòmic que accentua els elements regressius en la distribució del benestar, consolidant una Espanya rica i benestant i escanyant uns territoris –curiosament els de parla catalana– que paguen molts impostos però se’n beneficien poc.
