Quinze anys després de la caiguda de Lehman Brothers l'any 2008, el món mira amb incertesa i inquietud el col·lapse dels tres bancs nord-americans Silicon Valley Bank (SVB), Silvergate i Signature primer, i de Credit Suisse després. Els darrers dies els mercats han experimentat possiblement la pitjor inestabilitat financera des del 2008, almenys en termes de fallides bancàries, amb els bancs americans enfonsant-se a causa d'una mala gestió de les carteres de renda fixa, agreujada per la pujada de tipus d'interès i per la retirada de fons en grans quantitats per part d'empresaris dels sectors tecnològics.
Per controlar el pànic de contagi a Europa, alts representants de les institucions europees més rellevants han anat sortint públicament per tranquil·litzar els mercats i la ciutadania. En audiència al Parlament Europeu, Christine Lagarde, presidenta de Banc Central Europeu, va deixar clar que els bancs de la UE només tenien una "exposició molt limitada" a Credit Suisse –"Estem parlant de milions, no de milers de milions"– mentre reiterava que el sector bancari de la UE es mantenia fort. Dos dies després i per carta adreçada al president del Consell Europeu, Charles Michel, el cap de l'Eurogrup Paschal Donohoe assegurava que els bancs europeus "són molt més robustos gràcies a les difícils reformes que hem dut a terme, i estan preparats per suportar les turbulències del mercat". En aquesta mateixa línia s'expressava la comissària de Serveis Financers, Mairead McGuinness.
Tot i que han passat els dies i podria semblar que la situació està continguda, l'experiència de Lehman Brothers, quan el col·lapse dels mercats va trigar uns dies, fa pensar que no està totalment descartada una gran onada amb conseqüències negatives a escala mundial. La sacsejada que ha patit la borsa amb la caiguda de Deutsche Bank divendres a la tarda en podria ser un indicador. En aquest context, la Unió Europea s'hauria de preparar per prendre mesures de contenció a curt termini, però també especialment a llarg.
Com s'ha dit en múltiples ocasions, el projecte europeu es construeix sovint a cop de crisis i una es pregunta ara si l'augment de les turbulències als mercats podria provocar un nou impuls cap a la Unió Bancària. És possiblement una necessitat i una oportunitat.
La Unió Bancària és un projecte en construcció inacabat des del 2012 en què les diferents institucions europees volen avançar a molt diferents velocitats. En aquest article abordaré tres elements que considero importants: la culminació del fons de garantia de dipòsits europea, l'estricta aplicació dels criteris de Basilea III i el respecte del marc de resolució europea.
Una de les parts més controvertides per a la finalització de la Unió Bancària, i que podria ser de gran importància ara mateix, seria la culminació del fons de garantia de dipòsits comuns. Actualment, dins de la Unió Europea, els esquemes de garantia de dipòsit s'organitzen a escala estatal, i en el cas d'Espanya seria el fons de garantia de dipòsits espanyol qui hauria de garantir 100.000 euros per dipositant si el banc fes fallida. Tant la Comissió com el Parlament Europeu, que sempre en aquests àmbits són més ambiciosos, s'han trobat amb la resistència al Consell Europeu (institució que representa els estats membre de la UE), especialment per part d'Alemanya i els anomenats frugals (Holanda, Àustria, Suècia i Dinamarca), per avançar cap a la creació d'un fons comú. Va quedar demostrat de manera evident en la Cimera de l'Euro el juny del 2022. Per sortir del pas, es va acordar encarregar a la Comissió Europea propostes per enfortir les regles de gestió de crisis bancàries i els sistemes estatals de garantia de dipòsits. Una mena de puntada de peu endavant per evitar el desacord imminent. Mesos després les propostes de la Comissió encara no estan sobre la taula.
Per altra banda, el moment actual ha fet que s'alcin moltes veus que reclamen una més estricta aplicació dels requisits Basilea III. Basilea són un conjunt d'estàndards acordats internacionalment que pretenen determinar el nivell mínim de capital que ha de mantenir un banc en reserva per poder fer front a pèrdues inesperades. El Parlament Europeu, juntament amb l'Autoritat Bancària Europea i altres organismes internacionals, reclama l'aplicació dels criteris al conjunt de la UE en el moment que entren en negociació amb el Consell Europeu, que és qui hi posa resistències.
Finalment, és important que, tal com estableix el marc de resolució europea establert el 2008, les crisis bancàries no se solucionin mitjançant el rescat amb diners públics. Les darreres actuacions als Estats Units i a Suïssa, amb ús de diners públics, han posat en dubte aquest principi, i si l'onada expansiva arribés a la UE és crucial que es respecti el que es va acordar.
El moment actual obre oportunitats per a la culminació de la Unió Bancària, i els estats membres de la Unió no haurien de deixar passar aquesta oportunitat. No només per esquivar aquesta potencial crisi, sinó d'altres que poden arribar en el futur.
