Vàrem resistir la primera onada de la pandèmia forts d’esperit. Enfrontats a una amenaça letal i poc coneguda vàrem comprendre, cadascun de nosaltres, que calia actuar com si ens motivés una gran fe: si ens hi esforçàvem hi hauria una sortida. Es va generar així una voluntat col·lectiva de supervivència, acompanyada d’un estat emocional d’alta intensitat, que ens va permetre aguantar. La fe es va veure recompensada: vàrem aplanar la corba.
Però llavors va venir la segona onada, i després la tercera, on encara som. Ens hauríem pogut desmoralitzar. Ho hem evitat perquè, d’una banda, estàvem més preparats i s’ha notat. I, de l’altra, perquè en els dos fronts de la lluita contra la pandèmia, el sanitari i l’econòmic, hem rebut notícies que ens han omplert d’esperança, han generat onades emocionals positives i han ajudat a mantenir l’ànim alt. En el sanitari, l’onada l’ha impulsat la perspectiva de les vacunes, en l’econòmic la dels fons europeus. L’optimisme, en els dos vessants, està justificat però em temo que amb l’inici de la implementació pràctica de vacunació i fons europeus s’està produint un reflux emocional cap al pessimisme que si no gestionem bé pot ser a l’origen d’una espiral descendent.
Amb la vacunació el problema és que, en relació a les expectatives inicials, el procés s’ha alentit. A més, tenim la impressió que les autoritats no estan gaire segures de quins seran els ritmes a partir d’ara. Quan alguna tracta d’assegurar-nos que a l’estiu estarà vacunat el 70% de la població no l’hi reconeixem la credibilitat que Mario Draghi va tenir quan ens va dir que l’euro no cauria. Sabíem que Draghi disposava dels instruments per garantir-ho. Ara no és el cas. El problema essencial és el subministrament. No sabem si el retard serà cosa de dies, de setmanes o de mesos. I mentrestant els rumors volen, les asimetries (els col·legues italians ja vacunats) couen, petits entrebancs es magnifiquen i la incertesa augmenta més del que fora justificat. Jo continuo sent relativament optimista. La vacuna de Johnson & Johnson s’acaba d’aprovar, i n’hi haurà més. No crec, diguem-ho de passada, que la manera de procedir sigui suspendre unilateralment les exportacions de vacunes. No podem ser inconsistents. Si Europa vol tenir indústria amb capacitat d’exportació no podem no respectar els contractes quan ens convingui.
Encara que sigui per un període curt, un nou clima d’incertesa en aquest moment tindrà conseqüències per a l’economia. Posa en perill la temporada d’estiu, i no només del turisme. Dono un exemple. L’Acadèmia Europea va decidir fa tres anys celebrar la seva conferència anual permanentment a Barcelona l’octubre de cada any. Un benefici no només per a la indústria de visitants sinó també per la contribució a la centralitat de Barcelona a l’ecosistema científic europeu. Es va fer, amb èxit, el 2019 i, esclar, el 2020 va passar a ser virtual. S’havia de reprendre aquest 2021 presencialment. Doncs dijous vaig rebre la comunicació que seria virtual. Estic convençut que amb una probabilitat molt alta les coses estaran bé a l’octubre. Però els plans s’estan fent avui i en el reflux la prudència s’imposa.
Pel que fa als fons europeus, el desencís no és encara gaire pronunciat. Però és inevitable i caldria controlar-lo ja des d’ara. És ben cert que la injecció de diners europeus serà remarcable i, per tant, la despesa des del sector públic augmentarà i això serà bo per a l’economia. Però també s’ha insistit que hi hauria recursos per a nous projectes empresarials, no simplement contractes. I aquí em temo que no es podrà complir amb les expectatives que s’estan generant. Cal aterrar-les. Penso que per als bons projectes empresarials de natura incremental l’ajut serà bàsicament en forma de préstecs, potser amb un component menor, però que no es pot menystenir, de subvenció. El factor decisiu serà, doncs, que ara vivim en un període, que pot ser llarg, de tipus d’interès baixos. Aquest entorn constitueix en si mateix un estímul a la inversió. Però això no exclou que la iniciativa pública no sigui important: pot fer la diferència. Al final del dia, un dels beneficis dels Next Generation podria ser haver impulsat la formulació d’una multitud de projectes, una fracció dels quals seran viables amb un petit ajut (un nudge en la terminologia anglosaxona). En definitiva, animar i empènyer els animal spirits de què ens parlava Keynes. Ara bé, caldrà que les autoritats filin prim en el seu missatge per evitar una exuberància que porti al desànim demà o una crida al realisme que per la seva cruesa el porti avui mateix.
