Reflexions precongressuals
Els diversos sectors enfrontats dins d’ERC van a matadegolla en un procés precongressual que recorda les tempestuoses crisis que el partit va viure en temps de Colom, Carod-Rovira i Puigcercós. Ara, un cicle electoral nefast ha destapat de nou les rivalitats internes, soterrades durant massa temps. Si els republicans volen que surti alguna cosa positiva d’aquest dolorós procés, han de mirar d’entendre per què l’electorat els ha girat l’esquena.
Una de les claus de la situació actual d’ERC ha estat la derrota del seu relat, un cop es va consumar el fracàs del Procés el 2017. Els republicans van decidir que les reivindicacions s’havien de gestionar des de la gradualitat i el diàleg, amb constants picades d’ullet cap a l’electorat no independentista, per tal d’eixamplar la seva base i acumular capital polític de cara a futurs embats. Però aquesta estratègia, pensada per concentrar el vot, ha resultat ser una centrifugadora: mentre Junts atiava la indignació dels votants més inflexibles, el PSC es va apropiar del relat del diàleg, atribuint els eventuals acords a la “generositat” de Pedro Sánchez.
ERC ha mostrat poca traça en la gestió d’aquesta política combinada de patriotisme i pactisme, que demana un gran sentit de l’oportunitat. Ara ja està clar que deixar Junts fora de la taula de diàleg, per tal de monopolitzar-ne els resultats, va ser un pecat de supèrbia; el PSOE se’n va aprofitar de seguida, i el diàleg bilateral, venut com un èxit històric, va quedar en un no-res. Molts republicans de pedra picada, decebuts, s’han abstingut o han abraçat el resistencialisme simbòlic de Puigdemont. I els nous votants que havien abandonat temporalment el PSC van tornar a la cleda, interpel·lats per les crides socialistes a aturar el PP. Una doble hemorràgia que explica les successives derrotes electorals d’ERC en els últims anys.
L’escapçament del lideratge del partit —amb Junqueras fora de circulació durant una colla d’anys— hi té molt a veure. L’absència d’un relleu amb garanties, també: ERC ha mostrat una alarmant falta de quadres polítics de nivell, la qual cosa ha posat sordina a la seva presència pública, i ha fet que fracassi com a partit de gestió. Ni el govern de Pere Aragonès, ni les grans alcaldies obtingudes el 2019 (Lleida, Tarragona, Sant Cugat...) han deixat un rastre de governança eficaç, ni han fet albirar nous lideratges.
Malgrat tot, és molt difícil que el congrés d’ERC modifiqui substancialment el rumb del partit. Guanyi o no Junqueras, l’únic camí viable per als republicans és arribar a acords profitosos amb els socialistes, elevant el llistó de l’exigència, i preparar-se per a quan arribi l’hivern popular. De fet, aquesta és la mateixa via que han de transitar els de Junts, encara que hi posin més èpica. L’únic aspecte on el congrés podria obrir un debat interessant és la unitat d’acció independentista a Madrid. Però si els líders continuen travats en el marc mental del 2017, això sembla una quimera.
Dit això, en moments d’incendi és important salvar els mobles. I ERC en té un parell per salvar. L’un, immaterial, és la seva reputació: Per això cal que tot el que té a veure amb les campanyes B quedi desemmascarat i castigat. L’altre, més pràctic, és el contingut dels últims acords amb el PSC. Especialment el finançament. Perquè Catalunya s’hi juga molt en termes econòmics, però també perquè, com ja s’està veient, és una bona oportunitat per posar en tensió les costures de l’Estat autonòmic, com ho va fer el malaguanyat Estatut del 2006. Convé recordar que també ERC va pagar-ne els plats trencats. Però en aquell moment es va plantar la llavor del Procés.
