Reflexions minoritàries
Mai no m’han agradat les majories, no només les polítiques, que tenen un objectiu clar, sinó tampoc aquelles adreçades a captar l’opinió dominant. Encara em resulta més difícil acceptar el denominat “pensament únic”; dit d’una altra manera, l’absència de discordança respecte al pensament majoritari o el que avui podríem anomenar el que és políticament correcte. Per això, aquells pensadors que al llarg de la història s’han atrevit a anar contra corrent sempre m’han fascinat. M’agraden aquells que abans anomenàvem intel·lectuals i que avui estan perduts perquè no són ni pràctics ni tecnològics. M’agraden aquelles persones que parlen entre línies, que no insulten, que no agredeixen però que coneixen la naturalesa humana i, per tant, també les seves debilitats. M’admiren els éssers les paraules o gestos dels quals ens fan pensar, que expliquen els seus arguments sense ànim de convèncer, simplement avancen el seu propi criteri, però pensen que si el teu és diferent tots en sortirem enriquits.
Així doncs, en aquesta petita recerca particular d’altres interpretacions respecte de determinats fets, m’agradaria fer un petit apunt possiblement poc majoritari sobre tres qüestions que han estat presents durant aquest estiu.
En primer lloc hi ha els actes commemoratius dels atemptats terroristes de fa un any. Més enllà de les valoracions polítiques, destaca la sensació de desemparament i indefensió que senten les víctimes. No hi ha cap explicació ni comportament que ho justifiqui, són persones que eren en un lloc i en un moment determinats per atzars de la vida i que han de conviure amb això per sempre més. És una situació que ens afecta especialment perquè ens col·loca a tots en una sensació de fragilitat. Però aquesta percepció no ens pot portar a una política de seguretat que domini per sobre de tot, que la converteixi en l’eix principal de les nostres vides fins al punt de fer-nos canviar hàbits, manera de viure i especialment conviccions solidàries.
Potser per això el recent atemptat en una comissaria dels Mossos convida a pensar en altres problemes. D’una banda hi ha la qüestió de si l’agent que va repel·lir l’atac ho va fer de manera ponderada i si va fer servir tots els mitjans necessaris per defensar i calibrar els riscos de l’atac. Ja avanço que és una decisió extremadament difícil de prendre, perquè quan tot passa en qüestió de segons i la teva vida i la dels teus companys es troba objectivament en risc greu, la teva actuació exigeix un comportament immediat i reactiu. Per regla general així ho ha entès la jurisprudència. Em preocupa més que la simple utilització del nom d’Al·là quan el físic de l’agressor és àrab (no se n’hauria de dir musulmà perquè pot ser àrab però no de religió musulmana, igual que es pot ser musulmà sense ser àrab) converteixi automàticament l’atac en un atemptat terrorista. No es fa gens difícil de deduir que estem reforçant simbòlicament la imatge de l’enemic.
El segon fet a destacar de l’estiu és la petició d’emparament del jutge Llarena al Consell General del Poder Judicial. Descarto els aspectes formals que qüestionen si la petició es va fer fora de termini i em centro a apuntar dues reflexions. Per accedir a l’emparament tal com ho estableix l’article 14 de la llei orgànica del Poder Judicial, els atacs denunciats han de tenir tanta intensitat que posin en risc la capacitat del jutge per prendre decisions sense pressions determinants. No es tracta, doncs, de la gravetat dels atacs (que tenen d’altra banda la via de denúncia davant del ministeri fiscal), sinó que puguin afectar la independència de les seves decisions. Però aquesta figura no està pensada per defensar els jutges d’actuacions d’altres ordres judicials, encara que vinguin de l’estranger, com en aquest cas, i prosperin o no segons les circumstàncies. Tampoc no s’entén la petició feta al govern, que com va posar de manifest el vot particular d’una vocal al qual es va sumar un segon vocal, podria afectar la independència judicial, en aquest cas també la belga. Potser tot plegat sembla tan sols un galimaties jurídic, però el més important és destacar que el Poder Judicial no ha votat monolíticament en un assumpte que podria ser entès com a defensa corporativa.
La tercera i última qüestió, com no podria ser d’una altra manera, és la de la immigració, que dona per fer-ne un article sencer i no només per dedicar-li un paràgraf final. Però l’enllaço amb el primer argument. Dels múltiples problemes que conté em preocupen especialment els menors estrangers no acompanyats (MENA), als quals les nostres lleis, partint de la ratificació de la Convenció dels Drets dels Infants, han avantposat sempre la seva condició de menors a la d’immigrants. Aquestes lleis, de fet, no fan distinció entre menors nacionals i estrangers, però com en tants altres temes han quedat desfasades. La discussió no pot raure en la quota que correspon a cada comunitat autònoma o a quantes noves places de centres de menors tutelats s’han de crear per acollir-los (per posteriorment queixar-nos dels diners que ens costen). El problema és que no els podem deixar entrar per ficar-los posteriorment en uns centres dissenyats per a infants “nacionals” i en conseqüència amb altres tipus de problemes. Està bé que es prioritzi la condició de menor, però no necessiten protecció sinó integració.