Si es pot treure alguna conclusió positiva d’aquesta setmana que hem viscut intensament a Barcelona és que encara hi ha molts barcelonins als quals la marxa de la ciutat ens pot agradar més o menys, però segur que no ens és gens aliena perquè la sentim nostra. Això vol dir que més enllà d’estar amoïnats per l’impacte concret que tenen l’economia i la política municipal sobre el nostre barri o el nostre carrer concrets, tenim una idea de com ens agradaria que fos la vida a Barcelona.
Aquest debat constant sobre la ciutat no es pot despatxar a cops de bàndol ni, molts menys, a cops d’insults (“són uns amargats”, uns “tristos”) ni de valoracions superficials. Considerar que l’exhibició de Fórmula 1 al passeig de Gràcia va ser un èxit perquè hi va anar molta gent és un argument pobre: allà on facin de franc un espectacle que sol tenir entrades molt cares sempre hi anirà molta gent. Si volen acostar un espectacle a totes les butxaques que n’abaixin els preus.
El malestar que alguns hem expressat pel que ha passat aquesta setmana a Barcelona té a veure amb el fet que l’exhibició de Fórmula 1 és un pas més en l’escalada d’allò que constatem i que va generant un malestar difús: el big money pot comprar els nostres pisos, pot comprar les nostres botigues i també pot comprar els nostres carrers. Fins i tot pot comprar-se un Gaudí, que d’això es tractava. I esclar, si la ciutat és un aparador, al final els seus habitants quedarem reduïts a la condició de figurants.
M’agrada veure Barcelona al mapa del món, però els barcelonins hem de trobar una relació directa entre grans esdeveniments i millora de la qualitat de vida ciutadana. Una cosa no exclou l’altra, i en tenim un exemple ben recent: les Rondes i l’obertura al mar van ser cosa dels Jocs Olímpics. I encara en vivim. L'eliminació dels pisos turístics anunciada per l'alcalde Collboni va en aquesta direcció.
