Referèndums i quòrums de votació

Tard o d'hora, és probable que s'acabi fent una consulta per decidir si Catalunya s'ha de constituir com un nou estat d'Europa. No toca ara debatre si es podrà fer mitjançant la llei espanyola de referèndums, la llei catalana de consultes no referendàries o per qualsevol altre mitjà. De fet, un referèndum o una consulta no referendària no són pas els únics mitjans de posar de manifest la legitimitat democràtica d'una decisió secessionista. Si hi ha una consulta, però, hi haurà sens dubte un debat sobre si cal un quòrum mínim de participació i un quòrum mínim d'aprovació per considerar que la consulta expressa una majoria clara de la ciutadania.

El Consell d'Europa va crear l'anomenada Comissió Europea per a la Democràcia mitjançant la Llei, coneguda com la Comissió de Venècia. Aquest organisme va aprovar l'any 2007 un estudi titulat Codi de Bones Pràctiques sobre Referèndums, que constitueix una guia dels estàndards aconsellats que haurien de complir els referèndums celebrats en qualsevol dels països membres del Consell d'Europa. La Comissió recomana evitar la fixació de quòrums de votació en els referèndums, ja sigui en relació a la participació o bé quòrums d'aprovació sobre el cens o sobre els vots expressats. Pel que fa als quòrums de participació que exigeixin un percentatge mínim de participació per validar el resultat, la Comissió considera que la seva existència és un element que afavoreix l'abstencionisme dels opositors, perquè, mentre que els que voten no faciliten l'assoliment del quòrum de participació, els abstencionistes actius boicotegen l'assoliment del quòrum. El Codi de Bones Pràctiques també desaconsella la fixació d'un quòrum d'aprovació, és a dir, d'un percentatge sobre el cens o sobre els vots expressats, ja que pot donar lloc a situacions polítiques molt difícils de gestionar quan el resultat del referèndum sigui majoritari però no s'assoleixi el quòrum d'aprovació mínim.

L'any 2005, abans de l'aprovació del Codi de Bones Pràctiques, el Consell d'Europa va demanar a la Comissió de Venècia un dictamen sobre la comptabilitat de la legislació de Montenegro sobre referèndums i els estàndards internacionals. L'encàrrec a la Comissió de Venècia estava justificat pel compromís de Montenegro de sotmetre la continuïtat de la seva relació federal amb Sèrbia a referèndum i per la voluntat de les institucions europees de tutelar el procés amb la finalitat d'evitar un possible nou focus d'inestabilitat, atès que les forces dels partidaris i dels detractors de la secessió estaven molt igualades. La Comissió va concloure que, tot i que no existeix un estàndard internacional clar que exigeixi una participació mínima del cos electoral per a la validesa d'un referèndum, el requisit legal previst a la legislació montenegrina, que exigia una participació de més del 50% del cens electoral, no és infreqüent i, per tant, és perfectament vàlid, malgrat que aquesta exigència prima la posició dels abstencionistes. Pel que fa a la possible exigència d'una majoria de vots favorables, la Comissió va recomanar l'adopció d'un criteri majoritari que reflectís l'existència d'una majoria clara, justificant-ho en la conveniència d'evitar canvis transcendentals basats en una participació baixa, tot i haver reconegut que els abstencionistes actius en realitat boicotegen el referèndum.

Sota la pressió de la Unió Europea, Montenegro va adoptar els criteris del 50% de participació i el 55% de vots favorables dels participants. El referèndum va tenir lloc el 21 de maig del 2006, amb una participació netament superior al 80% i un percentatge de vots favorables del 55,5%. Tot i l'ajustada victòria del sí, per només mig punt damunt del llindar imposat, la comunitat internacional en general i Sèrbia en particular van reconèixer el resultat, de manera que aquests quòrums constitueixen un precedent indiscutible sobre què s'ha d'entendre per una majoria clara en una consulta d'independència.

Recentment s'ha celebrat a Barcelona una conferència internacional sobre referèndums, organitzada per l'associació Sobirania i Justícia, amb la participació dels professors de dret constitucional Daniel Turp (Universitat de Mont-real) i Stephen Tierney (Universitat d'Edimburg). Preguntats sobre aquesta qüestió, ambdós van respondre que la majoria, també en un referèndum de secessió, vol dir majoria absoluta, és a dir, 50% dels vots vàlids expressats més 1 vot. En el cas del Quebec, aquesta majoria està específicament prevista en la seva legislació interna, mentre que la Clarity Act federal parla de majoria qualificada, però no la defineix. El cas de Montenegro, van manifestar, era especial per les circumstàncies del país, on calia majoria reforçada per evitar riscos de legitimitat del resultat, però això no prejutja altres casos, tampoc el cas català, encara que, com és lògic, com més alta sigui la participació i més gran el nombre de vots favorables, més gran serà la claredat i legitimitat de la decisió de constituir un nou estat d'Europa.