El referèndum
És innegable que la publicació del manifest per un referèndum sobre la independència de Catalunya fa un parell de setmanes ha sacsejat el debat polític entre els independentistes del país. Després de plantejar que el panorama polític català ha entrat en “una creixent situació de col·lapse”, els seus promotors aposten per aparcar la via de les eleccions plebiscitàries (al full de ruta del Govern) perquè és “poc clara [i] poc útil” i, en canvi, demanen al Parlament que aprovi la llei de transitorietat jurídica (que definiria el marc transitori entre el dret espanyol actual i el de la República Catalana), regular el règim electoral d’un referèndum, convocar aquest darrer tot seguit, i “en cas de victòria del sí [...] declarar formalment la independència”.
Curiosament, el full de ruta actual és més radical que la proposta del manifest -almenys sobre el paper-. El manifest limita la validesa de la llei de transitorietat jurídica, o LTJ, a la realització del referèndum: com que la darrera frase del manifest diu que “la transitorietat jurídica entraria immediatament en vigor per posar en marxa el nou Estat” (en cas de guanyar el sí), cal entendre que aquesta llei només seria declarativa d’intencions (i que, com a molt, afectaria la regulació del referèndum) però no tindria efectes jurídics complets (de sobirania). Per contra, en el full de ruta actual, la LTJ es presenta amb efectes jurídics vinculants i, per tant, equivalents a una declaració d’independència. Les eleccions que se seguirien serien, segons el full de ruta actual, constituents -i, en principi, unes eleccions constituents només són possibles en un país sobirà.
És cert, d’altra banda, que, més enllà del que diu el text del full de ruta del Govern, la interpretació que la majoria independentista ha fet d’aquesta via ha estat sovint ambigua i fins i tot contradictòria. Alguns dels seus membres venen la LTJ com una DUI. D’altres (a voltes els mateixos que l’havien presentat com una DUI uns dies abans) la interpreten com el pas per convertir unes noves eleccions (sota règim autonòmic) en unes segones plebiscitàries -en aquest cas, no sobre la preparació de la independència (que, ens diuen, hauria estat l’objecte real de les eleccions del 27-J), sinó sobre la independència en si-. Això permetria fer caure la independència com un fruit madur si s’assolís el 50% més u dels vots (objectiu que comparteixen amb els partidaris del referèndum). Però també permetria evitar (a diferència de la ruta del referèndum) un trencament complet i impossible de legitimar i defensar en cas de no assolir aquella majoria.
Lògicament, aquesta ambigüitat és la que exaspera els referendistes, perquè on els partidaris del full de ruta actual veuen una estratègia de prudència (buscar la victòria electoral per desbordar l’Estat i no a l’inrevés), els promotors del referèndum hi sospiten pur processisme (una maniobra hàbil per allargar la tragicomèdia catalana fins a podrir-la i cansar-nos a tots).
El fet és que simpatitzo amb (i en part comparteixo) la desconfiança que hi ha al darrere del manifest pel referèndum. I crec que la seva publicació, si evitem que adherir-s’hi o no es converteixi en una mena de prova de foc de la puresa independentista de cadascú, és bona perquè obliga el Govern i la majoria parlamentària a clarificar la seva interpretació del full de ruta i, fent-ho, a convergir amb els objectius dels referendistes.
Abans, però, d’explicar com hauria de fer-se aquesta clarificació, voldria insistir en els punts febles del manifest pel referèndum. Primer, el manifest minimitza el fet que, per fer-lo, cal una declaració de facto d’independència, la suspensió de la sobirania espanyola fins que sapiguem si hem guanyat o no, i tenir l’adhesió ciutadana per fer-ho. Segon, fer un referèndum no solament implica comptar amb la participació dels nos sinó també amb la seva col·laboració activa (com a interventors, etc.). En tot això, els promotors mantenen un silenci que els apropa al voluntarisme. (Fixem-nos que el manifest ha agitat l’independentisme però ha deixat relativament indiferents els comuns, que són destinataris importants d’aquesta maniobra.)
Com he dit abans, el manifest pel referèndum pot ser bo si pressiona el Govern i el Parlament perquè clarifiqui els passos del full de ruta. Si les eleccions “constituents” promeses no són res més que unes eleccions per fer una Constitució que aleshores haurà de ser ratificada més endavant (i que, suposadament, farà independent el país), aleshores els referendistes tenen raó demanant un canvi de ruta. Ara bé, si el Govern es compromet explícitament i públicament a fer de la LTJ una declaració d’independència real i si les eleccions que se segueixen són de ratificació de la declaració (sota la regla que els vots per als partits que van aprovar la llei equivalen a un sí i els vots als partits que no la van aprovar equivalen a no), aleshores el mètode de les eleccions continua sent superior (com a mínim fins que els defectes “tècnics” del referèndum plantejats abans no es resolguin).