Referèndum i procés constituent
Sobirania, desconnexió, procés constituent. Tres conceptes que sense ser totalment polisèmics presenten límits imprecisos. Són tan centrals en la política catalana que clarificar-los, o almenys perfilar-los per evitar malentesos i contribuir a l’intercanvi profitós de punts de vista, deixa de ser un exercici teòric. Per exemple, per plantejar-nos si ens cal o no un referèndum d’independència.
És un error identificar sobirania amb independència. Ja vaig tenir ocasió d’abordar-ho fa temps a l’ARA (“Dues sobiranes confusions”, 06/02/13). Podem exercir la sobirania per decidir que no volem ser un estat independent. Sobirania vol dir decidir per un mateix. Avui, el poble de Catalunya no és sobirà.
És un error apel·lar a una desconnexió sense identificar-la amb la sobirania. Com si es pogués fer gradualment, com si no tingués conseqüències irreversibles. El terme desconnexió és un resultat del màrqueting polític que, a diferència del dret a decidir, no té cap substància política.
El procés constituent, en tercer lloc, no fa referència només a la redacció estricta d’una Constitució. Potser aquesta és la seva definició clàssica, i la que encara s’utilitza en la majoria de les facultats de dret. Però és insostenible al segle XXI, quan la democràcia representativa no esgota tot el potencial de la participació ciutadana. Per això, cada vegada més, val la pena distingir entre un procés perquè la ciutadania i la societat civil facin aflorar els consensos bàsics sobre els quals volem construir un nou entramat institucional d’un país i l’elaboració d’un articulat constitucional. En un cas estem parlant d’un nou contracte social, de principis rectors amb amplis suports socials; en l’altre, d’una caixa d’eines per portar-lo a terme. (Per cert, així és com ho estan fent a Xile, on ha començat un procés constituent sense haver decidit encara qui i com redactarà, finalment, la Constitució, però sí sobre quines bases.)
Cap independentista dubta que calgui fer un referèndum. Les diferències són en el quan i amb quin objecte. Per a alguns, sembla que la independència ja està decidida (9-N, 27-S) i només resta declarar-la definitivament, escriure una Constitució i votar-la en un referèndum que, a més, hauria de servir per ratificar la independència. Aquesta concepció obre alguns interrogants: ¿es poden convocar unes eleccions constituents (per formar un Parlament que redacti una Constitució) sense haver confirmat prèviament (ratificat en referèndum) que es vol la independència? ¿No tindran el mateix problema que el 27-S, que va tenir interpretacions diverses? ¿Referendar una Constitució equival a definir-se sobre la independència? Tampoc queda clar quan s’ha produït o es produirà l’acte de sobirania. De moment, no n’hi hagut, més enllà d’una declaració que el Tribunal Constitucional ha considerat inconstitucional i que la presidenta del Parlament va qualificar de “declaració d’intencions, sense efectes jurídics”. Quin hauria de ser el detonant concret per fer-lo, doncs? El final d’una legislatura?
No és estrany, doncs, que davant d’aquests interrogants s’estigui plantejant afegir al full de ruta un referèndum que en Josep Costa proposava, molt oportunament, que fos de convalidació d’una declaració d’independència (“El referèndum de convalidació”, ARA, 04/07/16), i que seria bo que representés la culminació d’un procés constituent potent que ens torni a mobilitzar socialment, com ho van fer en el passat les manifestacions, les consultes no oficials per la independència i el 9-N. Cal que tot el desig de regeneració democràtica que caracteritza la societat catalana, com nítidament expressaven els mapes electorals del 26-J, es transformi en impuls d’un procés constituent participatiu i massiu.
La seva culminació i la visibilització del compromís democràtic que representa haurien de coincidir amb l’aprovació de les lleis de transitorietat jurídica i la declaració d’independència condicionada a la seva convalidació en referèndum (o automàticament si no és possible celebrar-lo). L’acte de sobirania seria nítid i sòlidament assentat sobre tres potes: procés constituent popular, nou marc jurídic i codecisió sobirana del Parlament i la ciutadania. La resposta afirmativa al referèndum implicaria eleccions constituents, redacció de la Constitució i en un any referèndum constitucional. La negativa, aconseguir, almenys, el que es pretén amb qualsevol acte de sobirania: demostrar, definitivament, que existeixes i que ho vols continuar fent.