El referèndum grec i Podem

El fet que recentment Podem i altres nous partits d’esquerres hagin arribat al poder a Barcelona, Madrid i altres ciutats espanyoles i que actualment tinguin un paper decisiu en alguns Parlaments autonòmics sembla indicar que a Espanya també es produirà un gir a l’esquerra.

Per bé que, evidentment, encara falta molt perquè se celebrin les eleccions generals, la batalla ja ha començat. I el cas és que el que passa a Grècia té una influència cada vegada més directa en el panorama polític espanyol. Sense cap mena de dubte, l’última novetat -la convocatòria d’un referèndum a Grècia sobre el rescat- té unes implicacions extraordinàries.

Després de diversos dies de negociacions a Brussel·les, el primer ministre grec, Alexis Tsipras, va rebutjar les reformes que se li proposaven i va tornar a Atenes, on divendres al vespre es va adreçar al poble en un discurs en què afirmava: “Malauradament, després de cinc mesos de dures negociacions, els nostres socis han acabat presentant una proposta que era un ultimàtum per a la democràcia i per al poble de Grècia, un ultimàtum que no encaixa amb els principis i amb els valors fundacionals d’Europa, amb els valors d’unaconstrucció europea compartida”.

L’octubre del 2011, quan Iorgos Papandreu, llavors primer ministre grec i líder del PASOK, va proposar convocar un referèndum sobre si Grècia havia d’acceptar les condicions de la troica -ara rebatejada com “les institucions” (la Comissió Europea, el Fons Monetari Internacional i el Banc Central Europeu)- per concedir un nou programa de rescat al país, la consulta es va acabar cancel·lant. Per una banda, perquè quatre ministres hi estaven en contra i demanaven la dimissió de Papandreu. Per l’altra, per la pressió asfixiant del sector financer internacional.

La situació actual és, esperem-ho, diferent.

Almenys pel que fa al primer col·lectiu: Tsipras té un suport unànime al si del seu partit i, per primera vegada des que va arribar al poder, fa la impressió que hi ha sintonia entre la cúpula de la formació i l’ala més radical de Syriza, l’anomenada Plataforma d’Esquerres, que insistia a abandonar la zona euro des de bon principi.

Però, si ens fixem en el segon col·lectiu, s’hi adverteix un déjà-vu : el que es coneix com “els mercats” -altrament dit: la troica més la banca privada- genera pressió amb l’objectiu d’evitar que el referèndum arribi a celebrar-se. Es tracta, esclar, d’un fet perfectament previsible: el capital farà tot el que estigui a les seves mans per protegir-se.

Quan Papandreu va anunciar la convocatòria d’un referèndum semblant el 2011, la majoria de dirigents internacionals -des de Barack Obama fins a Nicolas Sarkozy, passant per George Osborne- van reaccionar advertint que la decisió de celebrar una consulta atiava la inestabilitat i la incertesa que imperaven a la zona euro.

Ara es repeteix el mateix.

Les reaccions contra el referèndum van ser especialment punyents a Alemanya, on el Bild, el diari sensacionalista més venut del país, va encapçalar la notícia amb el següent titular: “Grècia fa xantatge a Europa”.

Tot i que l’últim programa de rescat que es va proposar a Grècia preveu més desregulació del mercat de treball, més retallades de pensions i de salaris al sector públic i més privatitzacions, la mateixa cancellera Angela Merkel va demanar al primer ministre grec, Alexis Tsipras, que acceptés una “oferta extraordinàriament generosa” dels creditors internacionals, deixant clar que no tenia alternativa a “fer el pas que falta”.

Què és això si no el veritable xantatge? Els dirigents de la Unió Europea, que suposadament es fonamenta en una cosa que es diu democràcia, titllen el referèndum -un mecanisme democràtic per donar al poble l’oportunitat de decidir el seu futur- de “xantatge”.

Que la democràcia europea qualifiqui un referèndum de xantatge és una autèntica vergonya.

Precisament en aquest sentit, la crisi grega és un exemple del tracte que la UE dispensarà a tots els nous partits d’esquerres, Podem inclòs.

La lliçó que tant Podem com altres partits d’esquerres han de treure del pròxim referèndum grec és que la Nova Esquerra no ha de governar sense consultar el poble. Si els governs precedents, entre els quals el grec i l’espanyol, han acceptat les noves mesures d’austeritat i condicions proposades per la troica sense sotmetre les seves decisions a cap procediment democràtic, la Nova Esquerra hauria d’aprendre a governar d’una altra manera. El referèndum grec no només ofereix a Syriza l’oportunitat de dotar-se de legi- timitat per sortir de la zona euro, sinó també d’implicar la ciutadania i els moviments socials en l’acció de govern.

El referèndum convocat a Grècia no decidirà únicament el futur de Grècia, sinó també el d’Espanya i el de la resta d’Europa. Els grecs tenen dues opcions: acceptar les exigències de la troica o rebutjar-les. La situació recorda un drogoaddicte que ha de decidir si vol continuar enganxat a la droga que l’està destruint o llançar-se a un futur desconegut i fosc en què haurà d’afrontar tots els riscos.

D’aquests riscos se’n diu democràcia. Diumenge, al marge de què decideixin, els grecs tornaran a inventar-la.

Juntament amb Slavoj Zizek, Srecko Horvat és autor d’‘El sur pide la palabra’ (Los Libros del Lince, 2014).