Referèndum dominical a Consell de Cent

Visita d’obres de diumenge al matí al carrer Consell de Cent. Feia temps que anava per Barcelona i no em trobava tants barcelonins. Tothom ha tingut el mateix pensament: fer deu o dotze travessies i posar-hi nota.

L’estampa em recorda aquell diumenge del 92 en què vam prendre possessió de les rondes fent-hi una volta completa, i en què la sensació d’anar del Llobregat al Besòs sense haver de travessar el centre de la ciutat va ser el més semblant al teletransport que deu haver viscut la nostra generació.

Falta una setmana per a les eleccions i als barcelonins els agrada tocar el gènere personalment. La gent seu als bancs, passeja els avis en cadira de rodes i els nens amb bicicleta, però el que domina és molt matrimoni complint el nou precepte dominical de les deu mil passes.

A la gent se la veu complaguda. L’eix verd fa honor al seu nom: ha plogut, encara no fa calor i no hi ha una sola fulla a terra, només parterres vegetals amb el seu gota a gota i la seva escorça, perimetrats per cables d’acer estilitzats. És diumenge i no hi ha furgonetes de repartiment. El plaer de gaudir de les façanes modernistes caminant pel mig del carrer és polidament subversiu.

Consell de Cent és una utopia feta realitat. El contrast de tanta civilitat urbanística amb els anys de contenidors envoltats d’escombraries, pintades, rates, barreres New Jersey i lletjor en general és tan sorprenent que el referèndum de Consell de Cent l’ha guanyat l’alcaldessa jugant-lo al camp contrari de l’Eixample.

Una altra cosa, esclar, és com ho viuen al carrer València, i què en farem dels locals tancats i amb rètols d’“Es ven”, i si la gentrificació s’acabarà imposant. L’alcaldessa més igualitària ha trencat l’igualitarisme dels carrers de Cerdà, amb un obra que serà el seu emblema ideològic de govern. És un carrer que fa goig de caminar-hi. I de tenir-hi un pis.