El referèndum de convalidació
El procés independentista, aparentment ideal per eliminar les ambigüitats de la política catalana, a vegades pareix que només les ha canviat. Un exemple actual és el debat sobre l’anomenat referèndum unilateral d’independència (RUI). Perquè és evident que no tots els seus defensors l’entenen igual, especialment pel que fa a les condicions per a la seua celebració i validesa.
En efecte, la unilateralitat (el fet de fer el referèndum sense el vistiplau de l’Estat) és l’únic que tenen en comú totes les propostes de RUI. La mare dels ous, que és quan i com s’implanta una legalitat alternativa que permeti la celebració del referèndum, no s’arriba a concretar. Tampoc no hi ha acord sobre si seria previ o posterior a la declaració d’independència. ¿Seria pròpiament per decidir fer-la, o per ratificar-la una vegada feta?
Per a mi és indiscutible que fer-ho d’una manera o de l’altra afecta decisivament la viabilitat o utilitat de fer un referèndum. La principal crítica al RUI previ i decisori és la seua viabilitat, perquè els impediments que ha de superar són els mateixos que el 2014. Sense fórmules noves pot esdevenir un altre 9-N (en què participin només els independentistes) i/o enviar els organitzadors a la presó sense assolir cap objectiu tangible. En canvi, d’altres desestimen el referèndum posterior de ratificació perquè entenen que no compleix amb la funció de legitimar democràticament la declaració d’independència, en absència d’un mandat clar sorgit del 27-S.
Els arguments en contra del referèndum previ i en contra del referèndum de ratificació tenen cert pes. El fet és que per organitzar un referèndum unilateral necessites pràcticament el mateix poder i control efectiu del territori que en una declaració d’independència. Però rompre la legalitat és un camí de no retorn, per la qual cosa l’has de fer des del convenciment que la gent ho vol, més que per saber si ho vol. En aquest sentit, dir que el 27-S no dóna mandat democràtic i esperar que un RUI serà més clar i més legítim és una posició voluntarista si no tens un mecanisme clar per fer front al boicot de l’Estat.
Hi ha una possible tercera via, que intenta suplir les mancances dels dos models. Seria un referèndum no per decidir ni per ratificar, sinó per convalidar la declaració d’independència. En què es diferencia de les altres maneres de fer-lo? En el fet que la declaració és prèvia al referèndum, però entra en vigor després de la seua celebració si el poble l’aprova. El model més pròxim en el nostre context històric seria el referèndum de la llei de reforma política, dos anys abans de l’aprovació de la Constitució del 1978, i que representa la ruptura legal amb el règim franquista i l’inici de la Transició.
Els avantatges d’aquest model són diversos.
1. El Parlament no ha declarat mai la seua sobirania amb força de llei. Per això és necessari fer una declaració prèvia que comporti desplaçar l’ordre constitucional, de fet i de dret, i permeti organitzar i celebrar un referèndum emparat només en la legalitat catalana i internacional.
2. La declaració d’independència s’inclouria en una llei (per exemple, l’anomenada llei de transitorietat ) basada en la legitimitat parlamentària actual, però condicionant-ne l’entrada en vigor a ser convalidada en referèndum. D’aquesta manera s’evita la discussió sobre l’existència o no d’un mandat democràtic, i es reforça la legitimació interior i exterior de la decisió.
3. Per analogia amb el referèndum espanyol sobre la reforma política (que tot i el boicot de l’oposició democràtica va tenir més participació i més suport que la mateixa Constitució), crec que és la millor fórmula per portar els contraris a la independència a votar, en contra de consignes dels partits o de l’Estat.
4. Afegir el referèndum de convalidació al full de ruta actual el fa més creïble i viable, però no el canvia substancialment. No és una esmena a la totalitat.
5. La llei sotmesa a referèndum pot facultar el Govern per fer efectiva la declaració d’independència directament si l’Estat intenta impedir per la força que se celebri el referèndum.
En qualsevol cas, la complexitat d’accedir a la independència de manera unilateral no admet receptes màgiques. Els defensors del RUI estan guanyant l’argument polític sense haver començat encara l’argument tècnic. La idea del referèndum de convalidació pretén anar més enllà en el debat, amb el benentès que pot ser una síntesi entre diferents fórmules que ara pareixen incompatibles.
