Un referèndum contra la democràcia
Avui diumenge i demà dilluns es vota a Itàlia per reduir el nombre de parlamentaris. El que se sotmet a referèndum és la modificació dels articles de la Constitució italiana per encongir en un 36% els representants al Parlament i al Senat. A favor del sí s’han pronunciat partits d’ultradreta com la Lliga i els Germans d’Itàlia, però també el Partit Democràtic i, òbviament, el Moviment 5 Estrelles.
La proposta s’integra en els moviments antipolítics i populistes que s’han instal·lat en les democràcies d’inicis del segle XXI. Els arguments que s’articulen són fàcils d’entendre i els sentim arreu quan l’home del carrer expressa la seva opinió sobre els polítics: són corruptes, incapaços, gaudeixen de privilegis injustificats, costen massa diners. En definitiva, es tracta dels llocs comuns entorn dels quals Beppe Grillo va articular l’èxit electoral del Moviment 5 Estrelles. Arguments que també van ser recollits pel 15-M i que constitueixen la demagògia preferida dels populistes de tots els colors que s’han apoderat dels Parlaments arreu d’Europa i més enllà.
Els populistes recullen els fruits que van plantar fa anys quan es va iniciar una conversa pública sobre la pertinença dels privilegis de parlamentaris i senadors: sous exorbitants, pensions injustificades, xofers, perruqueries, etc. Aquestes prerrogatives es justifiquen històricament per evitar que els representants busquin maneres il·legítimes d’enriquir-se i de treure avantatges personals. Ara, però, la desconfiança sobre la integritat dels polítics és moneda corrent i tot fa pensar que s’aprovarà la reforma constitucional.
Els contraris a la reducció de parlamentaris sostenen que es produiran desproporcions entre els territoris i que el dèficit de representació no serà contrarestat per altres institucions democràtiques europees o regionals. Com escrivia Nadia Urbinati en el nou diari que ha vist la llum aquesta setmana a Itàlia, Domani, la reforma no servirà per potenciar la democràcia sinó que refermarà la casta fent de la representació un club encara més exclusiu. La raó principal per oposar-se a la reforma és la pèrdua de representativitat del Parlament italià en nom d’una reducció de despesa que, tot comptat i debatut, és només simbòlica. De ben segur que en molts altres països la iniciativa referendària italiana trobaria ressò. Ara bé, ¿ho farien millor si fossin menys? ¿O només serien menys però igual de mediocres?
Els ciutadans de les democràcies representatives europees tenim motius per estar descontents amb la política. Sovint els interessos de partit se sobreposen a un principi que trobem a gairebé totes les Constitucions, segons el qual cadascun dels representants representa tots els ciutadans i no només els que són de la seva corda. Recordo, durant el primer tripartit, unes declaracions de l’aleshores líder de l’esquerra independentista catalana poc després de deixar les seves responsabilitats de govern en què reconeixia que fora del càrrec podia mirar pels interessos del país amb una perspectiva que li faltava quan formava part de l’executiu i es veia obligat a mesurar les seves accions en virtut d’interessos partidistes. Aquests són els nostres representants, presumptes líders que confonen els seus somiejos amb la realitat, que viuen pendents de resultats i lògiques electorals, que s’inventen mandats populars quan els convé, que diuen que no tenen més alternativa que prendre decisions tràgiques. L’excepció són els honestos i ben preparats, els que tenen visió d’estat i no només la curta mirada partidista i personal.
La democràcia representativa no és engrescadora, però ofereix uns mecanismes de control (retre comptes, limitació temporal dels mandats, sotmetiment a la llei, etc.) que no són ni poden ser la solució de tots els problemes. La democràcia (cal dir-ho?) suposa aprendre a viure amb el fet que els problemes no tenen solucions definitives i que la naturalesa humana és inconstant i corruptible. Reconèixer aquesta imperfecció i demanar a la democràcia allò que ens pot donar i no allò que ens agradaria que ens donés, viure desesperançadament i combativament és el rol que correspon als ciutadans. Podem exigir més i cal fer-ho, cal tensar les institucions perquè no permetin la dominació de l’home per l’home, però cal estar preparats perquè no sempre es compleixin els nostres desitjos. La democràcia necessita ciutadans adults i no persones al·lèrgiques a la frustració.