Reenfocar la relació amb Israel
L’any 2001, en una visita extraoficial a Ofra, un assentament il·legal de Cisjordània, un Benjamin Netanyahu que aparentment no sabia que el gravaven va deixar anar una fanfarronada davant del seu exèrcit: “Els Estats Units són una cosa que es pot moure molt fàcilment; moure-la en la direcció que convingui”.
En aquell moment, el senyor Netanyahu parlava de la seva experiència amb la Casa Blanca de Clinton; havia soscavat els esforços de pau liderats per Washington durant la seva primera etapa com a primer ministre d’Israel. Al cap de més de 20 anys, però, l’afirmació del senyor Netanyahu té un regust conegut incòmode.
Des que l’administració de Biden va prometre el seu suport immediat i inapel·lable a Israel arran dels atacs de Hamàs del 7 d’octubre, el senyor Netanyahu ha frenat repetidament les peticions solapades de Washington respecte a la guerra, incloent-hi la que reclamava a Israel que es moderés a l’hora de prosseguir la seva guerra a Gaza, evités provocar una conflagració regional més àmplia i treballés per forjar un camí de postguerra cap a la pau.
Per consegüent, quan la guerra ha entrat al quart mes, l’administració de Biden no ha aconseguit gairebé cap dels seus objectius relacionats amb les polítiques i accions israelianes. Més de 23.000 palestins, incloent-hi més de 10.000 nens, han sigut assassinats fins ara, segons el ministeri de Salut de Gaza, dirigit per Hamàs, i plana sobre la regió l’amenaça de fam i malalties a gran escala. El govern d’Israel ha rebutjat qualsevol horitzó per a la pau i, després d’una pausa inicial en els combats i un intercanvi d’ostatges per presoners, aquestes converses semblen haver entrat en un atzucac. L’únic èxit que es poden atribuir els Estats Units és el seu suport ferm a Israel. I, tanmateix, el caràcter incondicional d’aquest suport impedeix qualsevol perspectiva d’assolir els seus altres objectius polítics i trobar un camí per sortir d’aquest horror.
És cert que, els últims dies, Israel ha mostrat un cert canvi en la seva estratègia de guerra, utilitzant menys tropes i cenyint-se més al centre i el sud de Gaza. Aquests passos semblen motivats en part per la necessitat de mantenir un nombre baix de pèrdues israelianes en els espais reduïts dels combats urbans, per alleujar una mica la malparada economia d’Israel i probablement per preparar una escalada del conflicte a la frontera nord d’Israel. Són canvis que no semblen destinats a reduir les creixents tensions regionals, ni evitaran l’augment del patiment humà. Al president Biden se l’ha vist cada cop més desesperat davant l’evolució en tots aquests fronts, frustracions que van ressonar en els comentaris del seu secretari d’Estat, Antony Blinken, durant la seva última visita a la regió.
En lloc d’anar augmentant lentament les mostres d’inquietud, l’equip Biden hauria de corregir el rumb, començant per exercir la veritable influència diplomàtica i militar de què disposa per fer moure Israel en la direcció dels interessos dels Estats Units, i no a l’inrevés.
El primer canvi important que cal és que l’administració accepti ara la necessitat d’un alto el foc total. Aquesta reivindicació no pot ser només retòrica. L’administració hauria de condicionar la transferència de més subministrament militar al compromís d’Israel d’acabar la guerra i aturar el càstig col·lectiu a la població civil palestina, i hauria de crear mecanismes per controlar l’ús de l’armament nord-americà que ja està a disposició d’Israel. Posar fi a l’operació d’Israel a Gaza també és la manera més segura d’evitar una guerra regional i la clau per arribar a bon port en les negociacions per a l’alliberament dels ostatges.
Washington també pot aprofitar les actuals deliberacions al Tribunal Internacional de Justícia, on Sud-àfrica ha acusat Israel d’infringir els seus deures com a signatari de la convenció internacional del genocidi del 1948. Israel es mostra manifestament nerviós davant d’aquest procés i entén que una sentència del Tribunal Internacional de Justícia té pes; de fet, és possible que Sud-àfrica ja hagi fet més per canviar el curs dels esdeveniments que tres mesos d’estira-i-arronsa per part dels nord-americans. L’administració de Biden no necessita donar suport a les declaracions sud-africanes, però pot guiar-se per les conclusions del tribunal i s’hi hauria d’adherir.
Finalment, els Estats Units haurien de renunciar a fer interminables conjurs rituals sobre un resultat futur de dos estats, que el senyor Netanyahu descarta amb massa facilitat. Haurien de tenir en compte el rebuig categòric del govern israelià a un estat palestí i les seves directrius de coalició escrites, que afirmen que “el poble jueu té un dret exclusiu i inalienable sobre totes les zones de la Terra d’Israel”. Washington hauria d’instar Israel a presentar una proposta que detalli com es garantirà la igualtat, el dret a vot i altres drets civils a tots els que viuen sota el seu domini.
Fer tot això podria tenir l’avantatge afegit de posar en qüestió el càrrec del senyor Netanyahu. Tot i que de moment sembla haver consolidat la seva base política, la seva majoria de govern es perdria per poc que hi hagués un grapat de desercions. Només al voltant del 15% dels israelians volen que Netanyahu es mantingui al poder un cop acabi aquesta guerra, segons enquestes recents, i les protestes al carrer podrien reactivar-se en qualsevol moment.
Per una combinació de motius ideològics, militars i polítics, probablement el senyor Netanyahu no vol que s’acabi aquesta guerra. I tot i que el fet que deixés d’ocupar el poder no seria la panacea per aconseguir progressos, ni pot ser un objectiu explícit dels Estats Units, és un requisit previ per crear les condicions adequades perquè els drets palestins puguin avançar. Els Estats Units es poden distanciar de la catàstrofe de Gaza i de l’extremisme dels líders d’Israel i ho han de fer.
Si Washington no canvia d’enfocament, els seus fracassos en aquesta guerra tindran conseqüències, fins i tot més enllà de la crisi immediata a Gaza, les hostilitats en què hi ha implicats els houthis del Iemen i l’amenaça d’un conflicte més ampli que es congria a la regió.
Al cap i a la fi, el món vigila, i Washington no hauria de subestimar fins a quin punt, globalment, l’atac extremadament impopular a Gaza es veu no només com una guerra d’Israel, sinó també dels Estats Units. La transferència d’armes del govern dels Estats Units a Israel i la cobertura política i diplomàtica que ofereix, incloent-hi l’aplicació o l’amenaça del seu veto al Consell de Seguretat de les Nacions Unides, fa que la seva condició de titular d’aquesta guerra sigui molt conspícua i perjudicial.
També hi ha implicacions de seguretat a llarg termini. La despietada campanya militar israeliana i el seu profund impacte sobre els civils proporcionaran gairebé segur material de reclutament per a la resistència armada durant els pròxims anys. Els països àrabs trobaran més dificultoses la cooperació i la normalització de les relacions amb Israel, i els opositors d’Israel estan guanyant una ressonància més gran: Hamàs mostra resiliència, els houthis una capacitat desestabilitzadora impressionant i Hezbol·lah una moderació disciplinada.
Amb un Israel que deixa clar amb paraules i fets la intenció de continuar per aquest camí perillós –indiferent a les necessitats i expectatives dels Estats Units–, ¿no hauria de distanciar-se’n més, el senyor Biden?
Copyright The New York Times