Recuperem la jota
Vaig conèixer la Mireia Grangé (Benissanet, 1979) l’any 2004, quan m’interessava pel gran narrador benissanetà Artur Bladé i Desumvila. Ella i dos riberencs més, la Núria Grau i l’Albert Pujol (posteriorment també el Jordi Montagut), de manera entusiàstica capitanejaven l’Associació Cultural Artur Bladé, que havien creat i que va contribuir amb escreix a situar l’escriptor ebrenc en el lloc preeminent que li correspon. Vaig descobrir la Ribera d’Ebre, una gent i una manera d’entendre la vida que, amb el temps, han canviat la meva.
Quina capacitat de sorprendre! L’última proesa riberenca, impulsada sobretot per l’alegria desbordada i la persistència de la Mireia -al capdavant d’un col·lectiu interessantíssim que es diu Lo Fardell Patxetí-, ha sigut la recuperació de la jota a la seva terra. Un fet inaudit, amb cita concreta el dissabte 12 de setembre a la plaça de l’Església de Móra la Nova. S’hi celebrarà la 6a edició de la Festa de Jota. El sarau jotero, un ball que havia sigut tan propi d’aquestes terres, com recorda el mateix Bladé en el llibre Crònica de la terra natal, començarà a les 17.30 i serà tot un espectacle. La cosa promet, més que res perquè la jota, declarada dansa nacional de Catalunya el 2010, és un ball divertidíssim. La jota, que forma part d’un patrimoni cultural i etnològic important que ha estat a punt de desaparèixer, és un ball de festeig. “S’utilitzava com a cant per rondar les fadrines -m’explica la Mireia-, per ironitzar sobre fets socials i per acompanyar les feines del camp”. Per tant, sobretot és un ball de parella, de joc, segurament aparegut “en un moment en què les parelles -com diu- havien d’inventar-se un vocabulari per parlar i dir-se que s’agradaven: una mirada, una fregada de cul en l’instant de canviar de lloc, i fins i tot una trepitjada”. La majoria de pobles que integren la Ribera d’Ebre tenien variant pròpia, tot i que “la jota no pertany a cap lloc concret”, em puntualitza, amb Ascó i Flix al capdavant, els dos únics que mai van perdre la tradició de ballar-la. La variant en què el noi intenta trepitjar la parella amb la punta del peu mentre els amics criden “Xafa-la!” té el seu què: si ella es deixa trepitjar el noi té dret a fer-li un petó. Hi ha jotes per a tots els gustos. Els de Rasquera es vesteixen de catalans i catalanes per ballar la seva. És l’únic poble de la Ribera d’Ebre que ho fa.
La que més em crida l’atenció és la jota “foguejada”, que es va acabar identificant més amb Benissanet, també recuperada. Els amics del noi tiraven petards (correcames) a les faldilles de les noies amb l’objectiu d’encendre-les. La noia que acabava amb les faldilles més cremades representava que era la més maca del ball: l’endemà les lluïa, plena d’orgull, a missa major. Segons la llegenda, això es va acabar el dia en què una noia va morir cremada, i ara els petards són substituïts per caramels, com també fan a Capçanes. “Al cap i a la fi la jota és una entitat viva”, em diu. Encara sort!
La Mireia també destaca la tasca del reusenc Josep Bargalló, traspassat al juny, que durant els 70 i 80 va recórrer aquestes comarques recollint variants de jota i melodies. La Diputació de Tarragona va editar la feinada descomunal de Bargalló en un llibre únic titulat Balls i danses de les comarques de Tarragona. Ribera d’Ebre i Terra Alta. El volum conté explicacions de passos, vestimenta i partitures de cada poble. Història oral pura i dura, amb tota la dificultat i crítiques que implica. Jo també recomano un CD que es diu Jotes patxetines.
Però fixin-se: com que Móra la Nova és un poble jove (la segregació de Móra d’Ebre es va iniciar el 1815), no hi ha referent escrit de cap jota. Així que se n’han inventat una, que l’Ajuntament va encarregar a Jorgina Gironés i que s’ha estrenat aquests dies. A la Ribera d’Ebre el que no existeix s’inventa! I no oblidin que el 12 de setembre a la Festa de la Jota s’hi faran tallers per aprendre’n. Pot ser el millor de la tarda. S’ho perdran?
