Les dues renovacions recents dels executius de la Comissió Europea, el 2019, i dels Estats Units, a cavall del 2020 i el 2021, han tingut un element comú: la centralitat de les polítiques climàtiques i ambientals.
En el seu discurs inaugural, Ursula von der Leyen va situar el Pacte Verd (Green Deal) com una prioritat per a Europa, que ha de permetre “reduir emissions i crear ocupació”, i en va assignar el pilotatge a l’experimentat vicepresident primer de la Comissió Europea, el neerlandès Frans Timmermans.
Més recentment, el president dels Estats Units, Joe Biden, ha nomenat el veterà exsenador per Massachusetts (1985-2013) i secretari d’Estat de Barack Obama, John Kerry, com a representant climàtic (climate envoy) i l’ha situat al capdavant de les polítiques climàtiques estatunidenques en el marc de l’Acord de París (2015).
A un altre nivell, la implicació personal del president francès, Emmanuel Macron, amb la Convenció Ciutadana pel Clima i el posterior anunci d’un referèndum per afegir a la Constitució francesa la lluita contra el canvi climàtic i la necessitat de preservar el medi ambient; o, fins i tot, el nomenament de Teresa Ribera com a vicepresidenta quarta i ministra per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic del govern d’Espanya responen a la mateixa tendència d’associar les polítiques ambientals a persones amb pes polític dins dels governs.
El món es mou apressadament en aquesta direcció i la sostenibilitat, en sentit ampli, va ocupant posicions destacades en els organigrames, els pressupostos i les estratègies d’administracions i empreses. Tanmateix, aquest procés ha agafat la Generalitat de Catalunya en un moment de perfil baix com a conseqüència, no només però sí principalment, de la dissolució del departament de Medi Ambient l’any 2010.
Fa ja una dècada que a les polítiques ambientals se’ls atorga el rang de secretaria dins del departament de Territori i Sostenibilitat i no arriben amb veu pròpia al consell executiu del Govern. Sense departament no hi ha hagut lideratge, i sense lideratge han passat coses com celebrar com una gran fita l’aprovació de la llei 16/2017 de canvi climàtic per posteriorment no dedicar recursos al seu desplegament i incomplir-ne sistemàticament els terminis d’aplicació, sense que això hagi requerit cap explicació pública.
La tan necessària transició energètica també n’ha patit les conseqüències. Catalunya ha passat de ser pionera als anys 80 i 90 a ser a la cua de la implantació d’energies renovables. Durant l’any 2020 s’han posat en servei a Espanya 4.390,89 MW de nova capacitat de generació elèctrica renovable, dels quals només 3,73 MW (el 0,08%) corresponen a Catalunya.
Però clima i energia no són els dos únics àmbits afectats. Segons recollia fa poques setmanes el primer informe Estat de la natura a Catalunya 2020, Catalunya ha perdut el 25% de les poblacions de fauna salvatge en els últims 18 anys. I la nova llei de residus que està en elaboració i farà èmfasi en l’economia circular, és a dir, conservar els recursos per evitar que esdevinguin residus, desbordarà les competències d’una Agència de Residus que va ser pensada per gestionar fluxos de residus dins d’una economia lineal, d'un sol ús.
Ras i curt, l’experiment de no tenir una conselleria de Medi Ambient pròpia i forta ja l’hem fet durant una dècada i en tenim els resultats: surt malament.
No em vull ni imaginar la possibilitat que el nou Govern de la legislatura 2021-2025, un període que serà clau per a la descarbonització de l’economia, pugui seguir declarant l’emergència climàtica al mateix temps que bloqueja el desplegament de la llei 16/2017 de canvi climàtic, o que convoqui una Cimera d’Acció Climàtica al TNC mentre manté infradotada l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic i amb un rang equivalent al d’una sub direcció general.
Tot al contrari, si el proper Govern sorgit de les eleccions del 14 de febrer pretén impulsar els profunds canvis necessaris per tenir un sistema de producció i consum que faci un ús conservatiu i intel·ligent dels recursos, en fiscalitat, en política climàtica i energètica, en bioeconomia, i tants d’altres, necessitarà, igual que estan fent les altres cancelleries occidentals, un fort lideratge des de la Presidència i recuperar la figura de la conselleria de Medi Ambient, si cal, dotant-la del rang de vicepresidència, per coordinar la resta de departaments cap a l’assoliment dels objectius desitjats.
Als anys 20 els petits canvis ja no són poderosos. Són canvis insuficients.
Jordi Oliver i Solà és ambientòleg i consultor en ecoinnovació
