La dimissió de la rectora de la Universitat de Harvard, Claudine Gay, acusada d'antisemitisme, és un bon exemple de les ramificacions i la transcendència de la invasió de Palestina per Israel. Res, ni la cúpula d'una de les universitats més prestigioses del món, en pot restar aliè, i de fet la cultura i els centres de coneixement són dels primers a ressentir-se dels efectes de la guerra. Ho explica l'alcalde de Gaza, Yahya R. Sarraj, en un article que podeu llegir en aquest diari: a banda de les víctimes humanes, una de les grans pèrdues de la invasió és el patrimoni cultural que era el llegat d'anys, dècades o segles, i que ara ha estat arrasat en poques setmanes. Sempre és així: la guerra comporta, també, la demolició, o l'espoli, de la cultura de l'enemic.
A Harvard, la comunitat universitària s'ha polaritzat –com ho ha fet tot Occident–, no només en la tradicional divisió entre sionistes i propalestins, sinó també entre partidaris i detractors de la resposta d'Israel als atemptats de Hamàs del passat 7 d'octubre. En aquest context, la rectora Claudine Gay no ha sabut o no ha volgut adoptar una postura equidistant, o renuent (que a la pràctica fos llegida, per part del sionisme i la dreta, com un sí a la invasió) que la protegís. I per això, i perquè la seva figura de primera dona negra elevada al rectorat de Harvard resultava massa icònica, ha estat assetjada fins a fer-la caure. La manera en què s'ha dut a terme la tasca de demolició contra la rectora deu sortir al primer capítol dels manuals de comunicació de la turbodreta: se sotmet l'individu que interessa perjudicar a una campanya intensiva de difamació i desprestigi, que inclou fal·làcies tan flagrants com impossibles de desmentir enmig del foc granejat dels titulars. En el cas de Claudine Gay, que és doctora en antropologia, li ha tocat defensar-se d'un clàssic de les acusacions contra persones dedicades al coneixement: plagi, una mala pràctica poc versemblant en la trajectòria d'algú que ha superat el camí de rigor i exigència que mena a liderar una institució com Harvard. Finalment ha decidit renunciar al càrrec per poder defensar-se millor i perquè la difamació contra ella no acabés perjudicant el nom de la universitat. La dreta global celebra la dimissió de Claudine Gay com un triomf: novament les hienes es congreguen entorn d'un cos caigut i mostren el seu somriure, que en realitat és una ganyota carronyera.
Els dos grups d'enfrontaments abans esmentats (propalestins versus sionistes, i crítics i partidaris de Netanyahu) no coincideixen, a pesar que hi hagi qui vulgui suposar que ho han de fer. Es pot ser partidari de l'Estat d'Israel i, tanmateix, deplorar la invasió salvatge que el govern de Netanyahu, amb els seus aliats de l'extrema dreta, ha desfermat damunt Gaza, i també Cisjordània, amb l'excusa de respondre als atemptats de Hamàs. Una guerra plantejada en termes de destrucció massiva i extermini de la població civil. La doctora Claudine Gay no s'hi ha volgut posar de perfil, i això li ha costat el càrrec, però també l'honora.
