L’últim estiu pandèmic està sent, també, el primer estiu inflacionista. Amb la invasió a Ucraïna iniciàvem el preàmbul d’una nova crisi econòmica, sense haver sortit al 100% encara de l’anterior. Patim importants augments dels preus de l’energia –d’entre 2 i 6 vegades més alts que fa dos anys– i d’altres matèries primeres com els cereals. I això en un país com el nostre, on més d’un terç de les famílies declaren que no poden assumir despeses imprevistes amb els recursos de què disposen. La tardor es preveu fosca, i en moments d’incertesa és quan els mecanismes d’ajuda de l’estat han d’estar en marxa per poder arribar a qui més ho necessita.
La crisi del covid-19 ens va permetre posar a prova un dels principals instruments amb què comptarem per lluitar contra la pobresa i l’exclusió social, l’ingrés mínim vital (IMV). Aprovat a mitjans del 2020, tot just començar la pandèmia, preveia llavors arribar a 850.000 famílies. Dos anys després, s’ha presentat el primer exercici d’avaluació, dut a terme per l'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef), organisme estatal independent de control fiscal, que pretén analitzar el disseny, resultats i implementació de l'IMV. És l’avaluació anual que demana la mateixa llei d’aquesta prestació, i és també un exercici de responsabilitat política que permet millorar i adaptar una prestació a les necessitats de cada moment.
En primer lloc, l’anàlisi d’Airef rebaixa els millors escenaris plantejats pel ministeri d’Inclusió i Seguretat Social, responsable de l'IMV, i considera que, plenament implementat, podria arribar fins a 700.000 famílies. Hem de tenir en compte que l’IMV i les rendes mínimes autonòmiques actuals (com la renda garantida de ciutadania de Catalunya) són complementàries, cosa que les converteix en la xarxa de protecció de la població davant el risc general de pobresa. Desplegar l’IMV en totes les seves capacitats –tal com està definit ara mateix– suposaria arribar a un quart de milió més de llars de les que arriben les rendes autonòmiques (unes 450.000 famílies) i, al mateix temps, augmentar les quanties de les famílies que les reben. Dos progressos, en política social, molt notables.
Alhora, hem de tenir en compte que els llindars actuals de renda per poder tenir l’IMV –ingressar menys de 5.900 euros anuals– són tan baixos que moltes de les famílies que viuen en risc de pobresa es queden fora d’aquesta prestació. De fet, i segons l'Airef, fins i tot amb un IMV plenament implementat –cosa que encara no passa–, i mantenint les rendes autonòmiques actuals, el 40% de les famílies espanyoles que es troben en pobresa greu –és a dir, les persones que tenen uns ingressos inferiors a uns 6.500 euros anuals, que corresponen al 40% del ingressos de la mitjana del país– no rebrien cap d’aquestes prestacions. És important subratllar que, normalment, quan parlem de risc de pobresa o exclusió social ens referim a aquelles persones amb uns ingressos per sota del 60% de la mitjana de la població; o sigui, al voltant de 9.500 euros anuals. En altres paraules, dels aproximadament tres milions de llars en risc de pobresa a Espanya, un IMV en plenes capacitats arribaria a unes 284.000 famílies, ni tan sols el 10%. Sense entrar en més tecnicismes, l’abast i pressupost actuals de l'IMV estan molt lluny d’aconseguir ser una eina que veritablement tregui la majoria de famílies de la pobresa.
Des que es va posar en marxa, l’IMV ha modificat parts rellevants del seu disseny. S’han relaxat alguns dels requisits de sol·licitud, com el temps de convivència de la unitat familiar, i s’hi ha facilitat l'accés, per exemple permetent a les entitats del tercer sector que acreditin situacions de vulnerabilitat. Això ho hem de veure no com un fracàs de plantejament sinó, al contrari, com una bona pràctica a l'hora d’implementar polítiques públiques. S’ha après dels errors i s’ha rectificat. En paraules del ministre Escrivá, pare de l'IMV, sempre que ens enfrontem al disseny de polítiques públiques cal demanar evidència. Així podem ajustar les mesures o prestacions per millorar la seva eficiència.
Per ara, el principal problema són les 400.000 llars que podrien rebre l’IMV però encara no l’han sol·licitat. Aquest fenomen, conegut com a non-take-up, està afectant gairebé el 60% dels potencials beneficiaris. Davant d’aquest immens forat, certificat per diferents estudis, el ministeri ha optat per començar, a partir del setembre, a anar directament a centres de donació d’aliments i roba, o menjadors socials, per trobar nous beneficiaris. De nou, una bona rectificació.
Caldrà temps, i avaluacions com la que ha dut a terme l’Airef, perquè l'IMV pugui funcionar de forma eficaç i donar resposta a les necessitats de la ciutadania més vulnerable. Ara, quan la incertesa del futur econòmic afecta especialment les famílies amb menys ingressos, rectificar les polítiques serà més de sants que mai.
