Al districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona es va obrir recentment un procés participatiu per escollir el nom de la nova biblioteca pública que ha acabat, com era del tot previsible, amb la victòria de J.V. Foix. Molts i moltes s’han sentit alleugerits després de fer campanya per un home que no la necessita, de qui vam aprendre els seus versos a l’escola i a qui vam admirar posteriorment després de llegir-lo ja més grans i de compartir aquell “és quan dormo que hi veig clar”, amb una mica menys de surrealisme perquè el surrealisme a mi no m’ha convençut mai massa. Però Foix i els seus poemes sí que ho van fer i, encara que fa molt de temps que no els rellegeixo, sempre li he tingut simpatia. També per l’atzar que va fer que nasqués un 28 de gener i morís un 29, l’endemà del seu 94è aniversari. O sigui, em justifico i defenso el poeta, que ni hi és ni té cap culpa d’uns resultats que l’han beneficiat injustament. M’explico. Al costat de J.V. Foix hi havia també el nom de dues dones, Carme Serrallonga, pedagoga reconeguda i fundadora de l’escola Isabel de Villena, aquesta última considerada la primera escriptora amb nom de la literatura catalana i precursora o visionària del feminisme al segle XV, i Núria Pompeia, pionera de l’humor gràfic i autora de tires feministes en una època, la franquista, en la qual la Sección Femenina es va encarregar de posar a lloc les dones que venien esverades de la Segona República. Pompeia, amb una obra excepcionalment original i necessària, ha estat referent en el seu camp de ninotaires, on hi ha hagut moltes menys dones i molt masclisme. Però no és que aquesta il·lustradora enginyosa i lacerant no sigui prou genial per donar nom a una biblioteca del seu barri, el que passa és que no té el mateix prestigi que Foix ni els arguments d’activista de barri que l’acompanyen. Té moltes altres coses, valuosíssimes, que no vam aprendre a l’escola, com no vam saber el nom de cap dona i ens vam educar amb el cànon masculí i en la literatura femenina, tot marcat per una desigualtat exemplar. Fora bo que els alumnes catalans d’avui coneguessin la vigència de la feina de Núria Pompeia i miressin el calendari per saber quin és el nostre segle i quin era el seu. I que es continuï llegint J.V. Foix, i tant.
El tema no és el poeta ni els poemes, sinó que tantes persones trobin innecessari que es posi a debat una decisió quan tothom sap que el millor per a la biblioteca és posar el nom del personatge més famós del barri i que és el nom d’una avinguda. El gènere no hauria de ser prioritari. Amb dades del 2023, a Barcelona el 8,3% dels carrers de la ciutat duen nom de dona enfront del 35% d’homes. Jo diria que ho ha estat força, de prioritari. Certament, no es tracta de contraposar el reconeixement d’un artista amb la necessitat d’esmenar la desigualtat, encara que la desigualtat hagi estat molt present en el reconeixement dels artistes. Però convé recordar, i situacions com aquesta ens ho recorden, que els homes han passat a la història, que han explicat ells, per ser homes, i les dones han quedat relegades, en el millor dels casos a segona fila, i en el pitjor, a l’oblit, justament per ser dones. Massa portes tancades.
A mi m’hauria agradat que la biblioteca tingués nom de dona. I m’hauria agradat molt, perdó, Carme Serrallonga, que fos el de la Núria Pompeia, perquè va utilitzar l’humor de manera exquisida per explicar el que no fa cap gràcia. Malalta d’Alzheimer, ho va acabant oblidant tot. Recordar-la és riure’s de l’oblit. I l’humor ens cal tant com la poesia.
