La selecció espanyola de futbol va arribar a Madrid amb l’aurèola de representar l’aire fresc de la joventut que puja i amb l’esquerra presumint de selecció plurinacional i multicultural (que és del que acostuma a presumir l’esquerra hispana per dissimular la mateixa pulsió nacionalista de tothom) en una mena de “tant se val d’on venim” i “una bandera ens agermana” però en versió rojigualda.
Però vet aquí que uns quants litres de cervesa més tard, la celebració de l’Eurocopa va acabar al crit de “Gibraltar español!”, el mateix que cridaven els falangistes exaltats que enviava als anys quaranta, davant l’ambaixada britànica a Madrid, Ramon Serrano Súñer, ministre i cunyat de Franco. Espanya havia guanyat a Anglaterra per 2 a 1, i a falta de la devolució del penyal, la victòria sobre la pérfida Albión donava joc per fer la reivindicació patriòtica, encara que fos de broma fàcil, per complaure un auditori encara més fàcil. Hi ha molts xampús que diuen que treuen la caspa i no la treuen, al loro!
El problema és que als gibraltarenys no els interessa gens ser espanyols. A La Línea de la Concepción l’atur és del 31% i a Gibraltar hi ha plena ocupació, entre altres coses perquè 15.000 treballadors que viuen a Espanya creuen la reixa cada dia per anar a la feina sense que, pel que sembla, no tinguin cap problema de consciència nacional d’estar-se guanyant la vida en un tros de la península Ibèrica sota sobirania britànica. Les celebracions esportives amb futbolistes beguts i un micròfon a la mà haurien d’acabar-se pel bé de tothom, començant pel dels futbolistes mateix.
