Record de Salzburg

Érem dalt d'un dels turons que dominen Salzburg, i el nostre amic Karl parlava del costum que, segons Stendhal, tenien els miners de les salines: "Durant l'hivern tallaven una branca de pi i la cobrien de sal. Després, a la primavera, la treien. Aleshores, els milers de grans de sal adherits a la branca ja havien cristal·litzat, i l'objecte era meravellós, com un canelobre cobert de diamants".

Algú va preguntar per la possibilitat de veure alguna d'aquelles branques de pi transfigurades. "No crec que sigui possible", va dir Karl. "Probablement no tenien ni la mida ni la consistència necessàries per convertir-se en souvenirs. És millor no complicar-se la vida i seguir amb les xocolatines". Li resultava irritant que la ciutat estigués plena de xocolatines amb l'efígie de Mozart. Karl va assenyalar el turó que hi havia davant nostre. "Aquella casa blanca de la carena és Villa Victòria. Allà hi va viure Stefan Zweig fins que un veí dels que estiuejaven a la ciutat el va obligar a marxar". Vam endevinar, per la seva expressió, a quin veí feia referència. "Efectivament, Hitler", va dir. "Era austríac, però, en general, no ho comentem. Crec que hi va haver algú que volia produir xocolatines que portessin la seva imatge, però la idea no va tenir èxit". Karl va fer una riallada.

Era un dia clar d'hivern, i la ciutat i tot el seu entorn transmetien una sensació d'harmonia, com si els creadors del paisatge -el Gran Arquitecte i tots els altres arquitectes- haguessin estat especialment inspirats. Però el record del que havia passat allà mateix amb els jueus ens alterava l'humor. L'hi vam comentar a Karl. "Veieu aquella caseta encantadora, la que és al mig del prat?", va dir ell. Efectivament, era encantadora, de teulat vermell i parets blanques, semblant a les que normalment dibuixen els nens a l'escola. "Allà hi vivia el botxí de la ciutat -va continuar Karl-. Rebia els encàrrecs a la fortalesa de l'Arquebisbe, i després, a treballar! Diuen que penjava molta gent i que ho feia bé".

Vam menjar en un restaurant estrany, situat a l'interior d'un cementiri de l'església dels franciscans, amb vistes a les tombes. "Demaneu sopa de carbassa -ens va recomanar Karl-. Es pren amb un oli negre que es fa amb llavors de la mateixa carbassa. Us farà venir ganes de cantar". La sopa era excel·lent, però no vaig tenir ganes de cantar. La visió de les tombes m'havia afectat, i per la meva ment desfilaven imatges fosques: el botxí de la caseta encantadora penjava tres desgraciats, i els seus cadàvers eren transportats en un carro fins al cementiri que jo veia des de la meva taula. Hi havia un detall pertorbador: el restaurant era, pel que sembla, molt antic, de l'època en què l'arquebisbe governava a la ciutat; per tant, era plausible que els comensals d'aquella època es prenguessin la sopa de carbassa contemplant un enterrament.

Karl seguia fent broma, però em costava parar atenció. Em sorgien preguntes: es devien adonar del que estava passant davant dels seus ulls? Es devien compadir dels executats?

A la sopa de carbassa la va seguir una cassoleta de macarrons. Després va venir el cafè. Vaig interpel·lar Karl sobre les qüestions que em passaven pel cap. Què pensava ell dels testimonis del patiment aliè, dels que s'ho miraven des de l'altre costat de la finestra? Què pensava ell de nosaltres, que vèiem patir la gent a la finestra més usada dels nostres temps, la televisió?

"El millor que he llegit sobre aquest tema és un poema de W.H. Auden titulat Musée de Beaux Arts -va dir Karl-. El tema tracta la caiguda d'Ícar segons es veu en un quadre de Brueghel. Ícar cau del cel i s'enfonsa al mar, però el pagès segueix treballant al camp tranquil·lament. I amb la mateixa tranquil·litat continua navegant el vaixell". Karl va asentir. Després va canviar d'expressió i digué: "No pensis en això. El tema no cap en l'embolcall d'una xocolatina. I el que no cap en aquest embolcall serveix de poc en aquests temps".

Vam sortir del restaurant i ens vam posar a caminar pels carrers de la ciutat. "Xocolatines! Xocolatines!", cridava Karl cada vegada que passàvem per davant d'una pastisseria. Vaig expressar-li la meva queixa: havíem començat bé, amb la branca de pi i els diamants, però les coses començaven a declinar. Els pensaments que ell ens havia inspirat a partir del botxí resultaven depriments. "Però us porto on us porto", va dir Karl, i jo vaig pensar, per la seva expressió, que ens donaria una sorpresa agradable. Em va venir al cap la imatge d'una vitrina de museu. Allà, col·locada al damunt d'una tela de vellut negre, ens estava esperant la branca de pi transfigurada, el canelobre cobert de diamants.

"Ja hi som", va dir Karl davant d'un supermercat. Va entrar-hi i va tornar amb unes ampolles plenes de líquid negre. "Oli de llavors de carbassa! -va exclamar-. Transfigurarà les vostres sopes". El vam mirar una mica sorpresos. "Sé que no ho és tot, i que no pot salvar-nos de la maldat del món. Però, en qualsevol cas, és millor que les xocolatines".