El record de Lenin (1937)

De Victor Serge (Brussel·les, 1890 - Mèxic, 1947) a La Batalla (9-III-1937), diari del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) editat amb la infraestructura expropiada a El Correo Catalán el juliol de 1936. Traducció pròpia. Enguany és el centenari de la mort de Vladímir Ilitx ‘Lenin’ (Simbirsk, 1870 - Gorki, 1924). El periodista i escriptor Victor Serge, militant del POUM, blasmava en aquest article l’involucionisme de Stalin.   

Lenin va morir esgotat per la seva feina sobrehumana, el 21 de gener de 1924, ara fa tretze anys. Feia uns dos anys que la malaltia el lligava a una butaca, amb una terrible expressió d’angoixa de què algunes fotos donen prova. La seva intel·ligència vivia desperta; a intervals tenia potents flamarades. En aquests moments s’expressava la seva gran ansietat. Els mals del règim naixent que ell havia fundat se li apareixien en tota la seva extensió. Veia núvols carregats a l’horitzó, grisos i plumbosos. Res no hi ha més tràgic que la història de les seves darreres lluites contra la malaltia: treballava sempre, buscava solucions i aliats, aturava les amenaces... I certament, si hagués viscut alguns anys més, els camins de la Revolució Russa s’haurien vist profundament modificats en un sentit favorable. La seva gran autoritat i la seva vasta intel·ligència haurien intervingut en el curs de les coses, no cal dubtar-ho pas. Fins on hauria arribat l’eficàcia de la seva acció, és un altre problema. Potser hauria pogut orientar l’Estat Socialista fins al coneixement dels camperols de manera que podien haver-se moderat o superat les tendències reaccionàries de l’interior. Potser hauria fet aigües a la llarga en aquest combat, com ho hauria fet una altra intel·ligència com la seva. La història fa el seu camí servint-se en cada avinentesa dels homes de geni i dels mediocres. [...] L’atzar i les situacions indefugibles van barrejades; la sort de les persones depèn de l’atzar, la resultant social d’allò que és inexorable, i aquest inexorable arrossega i trenca l’atzar... Tantes causes econòmiques i històriques han contribuït al desgast de la revolució que si Lenin hagués viscut, el més probable és que hagués patit avui l’amortització d’aquell ideal com la van experimentar els seus companys en les grans jornades. Però el règim seria millor... [...] Marx i Engels, savis honrats, a l’analitzar el mecanisme modern de la producció, havien portat el socialisme, aspiració de la massa a un major benestar i una major justícia, de la utopia a la ciència. Amb Lenin a favor d’un trasbals social perllongat per la guerra, el socialisme passa de la ciència a l’acció. [...] Els escrits de Lenin revelen al lector coneixements enriquidors; però mai no han tingut una valor tan alta com en aquells sis mesos de l’any 1917 en els quals ell és l’únic que s’orienta amb pas ferm entre esdeveniments tan caòtics, en els quals un comprèn que es troba en una situació inestable, entre dues dictadures igualment possibles: entre la de la reacció i la del proletariat, i que, per tant, no hi ha més elecció sinó entre l’acció i el desastre. Aquesta no és en Lenin una opinió filla de la passió revolucionària que podria ser cega com qualsevol altra passió: és la convicció de l’economista i del polític, fonamentada en l’anàlisi quotidiana d’una situació donada. [...]