En record de Fabián Estapé

Fóra llarg esbossar aquí una biografia de Fabián Estapé que, a més, ja ha estat referida a bastament en les seves memòries i en les cròniques publicades aquests darrers dies després de la seva mort. Per tant, em referiré als records que tinc d'ell.

El vaig conèixer un vespre del mes de novembre de l'any 1967, en un sopar amb l'arquitecte Enric Tous, que anys més tard esdevindria el pare de les meves dues filles. Ell era el més jove de tres germans orfes que havien sobreviscut a la guerra civil sols. Aquesta i altres vicissituds havien dut les dues germanes grans, Mercedes i Maria Antònia, a convertir-se en les zeladores de l'Enric. Tot això no vindria al cas si no fos que Maria Antònia Tous tingué l'encert de casar-se amb Fabián Estapé. Un encert, però, que no va estar exempt de dificultats. Em consta que el Fabián no era una persona fàcil.

Aquell primer sopar amb Fabián Estapé el 1967 va ser el preludi d'una gran amistat que, malgrat els successius canvis que s'han anat produint en les nostres vides, hem mantingut fins la seva mort sobtada l'1 de febrer. Les trobades amb el Fabián acabaven gairebé sempre en monòlegs compulsius, sovint incomprensibles i que ell acompanyava de ràfegues de cops de puny orientades cap a qui tenia més a prop. El monòleg anava pujant de to i, amb l'excitació, sense gairebé adonar-se'n, t'anava cosint a cops, com si el sentit de les paraules no fos suficient per expressar tot el que passava pel seu cap prodigiós.

Tanmateix, si he de ser sincera, d'aquella primera trobada en tinc un record desconcertant. Vaig quedar baldada però alhora captivada per aquell personatge que tant m'havia atordit durant el sopar. Perquè, certament, Fabián Estapé era d'aquesta mena de persones capaces de girar i capgirar, de dir i contradir i de fer les mil cabrioles verbals en un discurs agut i postil·lat d'una ironia desbordant.

L'energia intel·lectual que destil·lava la seva conversa era la d'una persona amb una carrera extraordinària a les espatlles. Després d'un pas meteòric per la universitat, molt jove, als 23 anys, fou adjunt a la càtedra d'història del dret. Però ben aviat passà del dret a l'economia.

A partir de llavors la seva intensa activitat docent inclogué, a més de les concorregudíssimes classes, traduccions d'autors com Joseph Schumpeter i Max Weber, fonamentals per a l'emergent Facultat d'Econòmiques i l'inici d'una excel·lent biblioteca.

En aquest afany per donar a conèixer personatges que per una raó o altra havien quedat silenciats, va treure del seu confinament l'obra d'Idelfons Cerdà. Gràcies a la reedició de la seva obra completa l'any 1971 i de la biografia duta a terme per Estapé, Cerdà deixà d'engruixir la categoria dels maleïts.

Els últims cinc anys de la dictadura espanyola foren dramàtics i especialment difícils de passar. El general es resistia a morir i, per als que eren joves i tenien capacitat i energia per intervenir en la reforma democràtica del país, aquella interminable agonia era un temps preciós que s'esmunyia a poc a poc entre els dits.

Estapé es preparava per al canvi que forçosament s'havia de produir amb la mort del dictador. Però li va anar de vuit anys: cinc d'agonia més tres de dol que els maleïts successors de Franco ens van endossar abans que poguéssim esdevenir un país plenament democràtic. Els seus progenitors van cometre un error de càlcul al moment d'engendrar el Fabián: les coses haurien anat d'una manera ben diferent si hagués nascut vuit anys més tard. I és que l'Estapé no tingué paciència. Per a un economista que creia profundament que les estructures econòmiques s'han de millorar des de dins dels governs, aquells anys eren un malbaratament.

Així fou com arribà, l'any 1972, el seu nomenament com a comissari adjunt del tercer pla de desenvolupament del govern franquista. La rebel·lia del Fabián, la seva impaciència o, qui sap, una mena d'ambició fora de control, el portaren a acceptar el càrrec en contra de les reticències dels que érem a prop seu. Sobretot de la Maria Antònia, que tots teníem per una republicana de soca-rel. Jo em decanto per explicar l'inexplicable d'aquesta decisió en clau d'honestedat -ambició- professional. Una honestedat que, donades les circumstàncies del moment, pecava de massa generosa i per la qual va haver de pagar un preu excessivament alt. Lamentablement, aquesta decisió fou catastròfica per al seu futur polític, un futur que ja s'intuïa proper. No mesurà prou la transcendència d'aquest pas i la seva estada a Madrid, tot i ser efímera, va esbotzar la seva reputació de republicà i d'esquerres. Molta gent no ho va entendre i ell mai ho va superar. Sempre reconegué que s'havia equivocat.

Jo, llavors, el veia com aquests jugadors d'escacs que, amb sis o set jugades consecutives al cap, ho tenen difícil per preveure l'abast de les pròpies maniobres.

Catalunya no ha estat precisament sobrada de polítics intel·lectualment brillants. Fabián Estapé fou un intel·lectual exigent amb coneixements extensíssims, un economista intel·ligent i agut, un professor extremadament honest i generós. Hauria d'haver jugat un paper important en els governs democràtics.

El record de la seva ironia ens seguirà captivant i, fins i tot, ens seguirà arrencant un somriure d'agraïment. El recordaré sempre així.