Record de Buenos Aires
La Núria puja a l'ascensor. És hora de baixar les escombraries. Darrerament, quan fa això, li ve al cap un record de Buenos Aires. Ja fa uns quants anys va fer-hi un viatge amb el seu home, que havia estrenat allà una obra de teatre. Era l'època del corralito . El govern argentí havia bloquejat els estalvis de tothom per evitar el col·lapse del sistema bancari i la paritat peso-dòlar els estava portant a un carreró sense sortida. No era senzill entendre com un país amb uns recursos immensos, amb una població preparada i emprenedora, havia arribat a aquell atzucac. Els argentins en culpaven els seus polítics, però no només, en culpaven també la cobdícia generalitzada. De fet, quan la Núria i el seu home van arribar a l'aeroport, un parell de dies abans, els havia rebut una pancarta que deia " Españoles ladrones ". Aerolíneas Argentinas havia caigut a mans de capital espanyol, que l'estava desmantellant i acomiadava gran part de la plantilla.
Aquella nit, la del record, sortien d'un petit teatre, com tants n'hi ha a Buenos Aires, de veure una comèdia preciosa. La recorden perfectament, es deia Venecia . Passejant de tornada a l'hotel, els va impressionar la quantitat de gent que remenava les escombraries. La Núria i el seu home caminaven en silenci, agafats, observant com gent de totes les edats, ben vestits, alguns amb maletí d'executiu a la mà, remiraven les bosses buscant alguna cosa de menjar. No eren gent sense sostre, no eren captaires de carrer, tenien el mateix aspecte que ells dos sortint del teatre. De sobte, sis o set persones van arrencar a córrer. Ells es van espantar una mica, fins que es van adonar del que passava: un cambrer treia un parell de bosses industrials. La gent corria per arribar els primers. Eren bosses noves, que encara no havien estat regirades. Eren un tresor.
Aquest és el record que, darrerament, la Núria no pot evitar. La imatge, cada cop més viva i més intensa, de tota aquella gent de Buenos Aires, vestits com ella, corrent cap a la brossa.
