Canvis. La investidura de Lula és el retorn de l’esperança. No només pels primers decrets firmats per combatre la fam, la desforestació o la violència de les armes al Brasil, sinó perquè confirma el triomf de l’alternança política enmig del soroll de sabres colpistes. És el retorn del discurs de reconciliació davant la intolerància. Vint anys després, Luiz Inácio Lula da Silva ja té poc a veure amb aquell operari del metall i líder sindical que va arribar al palau presidencial de l’Alvorada l’any 2003; la seva victòria ha estat més feble, com també ho és la maquinària electoral del Partit dels Treballadors (PT). Però, altre cop, té al davant un país ple de desafiaments, trencat internament, colpejat de nou per la fam i la pobresa. És un Brasil desigual, en un món desigual. I, com diu la catedràtica d’Economia Jayati Ghosh, la desigualtat és el principal “assassí del món actual”, perquè alimenta la construcció de “societats més injustes, més malaltes o infelices”. La desigualtat mata persones.
Segons les Nacions Unides, el món s’enfronta a una crisi alimentària sense precedents i sense final aparent. En aquest 2022 que hem deixat enrere, uns 345 milions de persones de 82 països diferents han hagut de viure en una situació d’inseguretat alimentària aguda o d’alt risc, això vol dir uns 200 milions més que abans de la pandèmia.
Compromís. L’any també ha començat amb l’anunci del president colombià, Gustavo Petro, d’un acord d’alto el foc bilateral pactat amb cinc organitzacions armades del país. Amb totes les incerteses que podem intuir, l’anunci acosta una mica més Colòmbia a una pau duradora o, si més no, a la treva més important des de l’acord amb les FARC. La llei de “pau total” va ser, precisament, el primer compromís legislatiu firmat per Petro quan va arribar al poder l'octubre passat. El nou president ha invertit el seu capital polític en l’aposta pel diàleg en un país marcat per dècades de conflicte armat.
En un món d’incerteses i de crisi permanent, on la política sembla condemnada a la gestió de la urgència, la violència és el fracàs més absolut. Precisament, la guerra d’Ucraïna ha deixat al descobert que com més grans són els riscos que acompanyen la confrontació geoestratègica, més obsolets semblen haver quedat els marcs de seguretat col·lectiva que, en teoria, havien d’actuar com a espais, no només defensius, sinó de dissuasió del conflicte.
L’estratègia de guerra permanent del Kremlin s’ha convertit en una amenaça global. L’atac a gran escala sobre Kíiv com a inici de l’any nou és el recordatori més sagnant de la nostra vulnerabilitat. Com ho és també l’expansió brutal del covid-19, novament, a la Xina. Com assegura el document del Cidob sobre els grans temes que marcaran l’agenda internacional en els pròxims mesos, aquest any 2023 posarà a prova els nostres límits individuals i col·lectius. Per això ens aferrem als missatges d’esperança; als canvis de cicle amb consciència social; a la resistència que planta cara a les agressions bèl·liques; a les protestes que desafien dictadures, i a la mobilització que reclama una fiscalitat més justa.
