La reciprocitat necessària

Gairebé sis anys després del canvi polític al País Valencià i a les Illes, la reciprocitat d’emissions entre les televisions pròpies dels diversos territoris encara resta pendent. Ens ho recorda la campanya Reciprocitat Ara, que ha hagut de tornar a engegar davant la manca de respostes per part de les administracions. TV3 s’havia vist amb normalitat a tots els Països Catalans, i Canal 9 es rebia a les Illes i al sud de Catalunya. En aquest sentit, la manca de reciprocitat plena és un pas enrere per a un espai lingüístic i cultural ja prou afeblit.

Hi ha qui diu, amb una certa raó, que això ja no és tan important. Amb l’aparició de la televisió a la carta i les grans plataformes audiovisuals, els patrons de consum audiovisual han canviat radicalment. Tanmateix, la televisió en directe no és marginal, com diuen alguns, i per tant segueix tenint una importància estratègica innegable. La reciprocitat d’emissions entre les televisions en llengua catalana potser ja no serà suficient, però sí que és necessària.

En tot cas, el que caldrà és ampliar i aprofundir en la idea de reciprocitat, més enllà de les televisions. No necessitem només reciprocitat televisiva, necessitem reciprocitat en tots els àmbits de la cultura. I més enllà. El concepte de reciprocitat cultural resulta especialment suggeridor i potencialment útil per a la nostra realitat cultural. És en la idea de reciprocitat on hi pot haver una de les claus per reconstruir ponts i vincles culturals entre tots els territoris de parla catalana.

Perquè la reciprocitat ens remet, necessàriament, a una cultura policèntrica i, per tant, diversa. I si hi ha cap futur per a la cultura catalana serà, en tot cas, a partir de la seva diversitat constitutiva. Al voltant de la idea de reciprocitat es pot construir una cultura catalana àmplia i plural, arrelada a les diferents realitats però amb projecció a tot el seu espai natural. I, potencialment, més enllà. Reciprocitat és reconeixement mutu i interès per tot allò que passa més enllà del nostre raconet, siga València, Barcelona o Mallorca.

En el camí de la reciprocitat caldrà superar molts obstacles. Alguns són polítics i administratius. Alguns són a Madrid, com en el cas de les televisions. Però molts també són a València, Mallorca o Barcelona. I d’altres, encara, són obstacles més informals, de mentalitat i d’inèrcia. Començant per un cert provincianisme de les capitals, que miren per sobre del muscle i amb desinterès tot el que passa fora de la ciutat. Espais culturals, com el de Barcelona, molt tancats en ells mateixos i poc acostumats a dialogar amb la resta de territoris, han d’anar forçant-se a obrir espais d’atenció al que passa més enllà del Besòs i el Llobregat.

La reciprocitat cultural també tindrà derivades positives en la qualitat de la producció. Obligarà creadors i promotors a superar la manca d’ambició de qui està acostumat a adreçar-se només a un públic local. Eixamplar públic i horitzons demana autoexigència, però tindrà conseqüències positives en la qualitat de la producció cultural. Tenir un mercat més ampli permet, i obliga, a reforçar la producció i per tant pot ser un element per fer salts qualitatius.

És necessari, doncs, establir mecanismes de difusió al conjunt de l’àmbit lingüístic de tota la producció cultural que es fa en qualsevol dels territoris de parla catalana. La clau de volta és, d’entrada, pensar polítiques per garantir la plena accessibilitat de tota la producció musical, teatral, audiovisual, editorial i de qualsevol altre format d’expressió cultural. El primer pas és, doncs, tecnològic, de distribució i d’establiment de circuits d’accés a tota la cultura.

Però amb la distribució no n’hi ha prou. L’accessibilitat per ella mateixa és insuficient perquè es produeixi l’accés efectiu. Són molts anys de fragmentació i afebliment. I les opcions alternatives són molt potents. Per això, perquè hi haja reciprocitat efectiva cal impulsar polítiques decidides de promoció, perquè el màxim de gent de tots els territoris puga conèixer i accedir a tota la diversitat de producció cultural que es fa en llengua catalana. Això, en el nostre context, demana necessàriament una aproximació transversal. Només si es mobilitzen les televisions, els suplements culturals, els circuits de teatre i música i, també, el sistema educatiu es pot treure el cap en un context tan complicat com el que afronta una cultura petita envoltada de gegants.

En qualsevol cas, és imprescindible posar aquesta qüestió a l’agenda. Perquè davant dels canvis tecnològics i de patrons de consum cultural, quedar-se a la defensiva és clarament insuficient. La cultura catalana, si ha de sobreviure a l’era de la digitalització, haurà de fer-ho unida i més articulada.