Recidives de desigualtat en salut

Aquest és el tercer article que escric sobre el tema del títol que encapçala aquest text. Respon a un informe publicat per l'oficina de l'OMS a Barcelona sobre desigualtats en salut. Com moltes altres anàlisis, posa el focus en el que es gasta privadament en sanitat com a prova d’equitat. I Espanya és medalla de plata, pel poc que gasten les famílies més humils, interpretat això com que el bon accés a l’assistència pública per part d'aquests grups socials fa menys necessària la privada. Però per desgràcia la desigualtat no està en el que es veu fàcilment (la despesa) sinó en el que no es veu tan fàcilment (l’accés frustrat d’alguns grups, que impacta en pitjors resultats en salut).

En un sistema que s'omple la boca d'universalisme com el nostre, hom pot detectar dos problemes que el fan inequitatiu: el de l’accés a l’assistència pública des d’un diagnòstic fet a la privada, i ara també en l’accés a alguns tractaments directament des de la sanitat privada. Ve a compte del que escriu la periodista política de Ciutadans Anna Grau. Un medicament subministrat a la Teknon que en un moment donat es facilita des de la pública (Clínic). Un tractament per al càncer de mama confirmat per la comissió interministerial corresponent com a inacceptable en termes de cost-efectivitat, fora de catàleg i de finançament, i que, per tant, i només per a ús compassiu després d’un procés justificat de sol·licitud, es pot donar a la sanitat pública. Un tractament amb un cost de sis mil euros que es dona privadament però que, a la sisena tongada, quan ja es porten pagats trenta mil euros, es pressiona el sistema públic perquè, saltant-se les recomanacions i els circuits anteriors, el subministri gratuïtament a aquella persona a la sanitat pública. La periodista política referida s'ufana del seu èxit: coneix el cas per proximitat d’amic, polititza el relat, fa la pregunta parlamentària de rigor al nostre conseller (no al ministeri, que és qui en té la responsabilitat!) i Argimon cedeix. 

Sabíem, deia al principi, de casos a qui, amb assegurança privada o amb pagament directe, es diagnostica un problema i a qui, a la vista del cost que s’anticipa, diagnòstic en mà, se li permet saltar-se el temps d’espera per diagnòstic que té la pública, i a qui es posa ja en cua de tractament. Especialment si el diagnòstic l’ha fet el mateix professional, algú que a la tarda fa privada i al matí pública. La llarga llista d’espera per diagnòstic a la pública, efectivament, pagant un se la pot saltar i entrar a la casella dels tractaments a la pública. Ara sabem, a més, que si es pot pagar pel seu compte un tractament a la privada, existeix un punt en què es pot carregar el cost a la pública. Notem per això dues irregularitats. Primera. Els qui recomanen sobre l’efectivitat del tractament són els mateixos metges que veuran després aquella persona, ja de manera gratuïta, a la pública (per cert, no l'han tractat al BarnaClínic, sinó a la Teknon). Segona. Si tens una influència política prou descarada, potser te’n surts i t’estalvies uns diners. Tot és tocar la tecla que més sona (la política, un familiar, un amic). 

Els mals venen d’Almansa, però nosaltres seguim excavant en una societat cada cop més fragmentada. El sistema sanitari espanyol, efectivament, està poc finançat. Ara bé, Ciutadans, com altres partits, s'oposa a augmentar la pressió fiscal per finançar despesa pública. La sanitat catalana està maltractada en el finançament autonòmic (a aquesta reivindicació, esclar, Ciutadans s’hi oposa per l’olor que fa de sobiranisme inequitatiu). Finalment, un grup liberal com aquest, segur que ha d’estar contra les prohibicions que proposin endurir la incompatibilitat entre el sector públic i la pràctica privada. Apunta Anna Grau al conseller –que de fet no en té responsabilitat–, fa un parlament sobre "restriccions de despesa que maten" i, com diu ella, com que tot és política (què és això del cost-efectivitat dels tractaments de què parlen els economistes?) només amb pressió política i teatre del bo s’arreglen les coses.  

Bé, la pobra pacient ha copagat privadament trenta mil euros i ara, amb aquell ingredient, se li aixeca la franquícia. Premi per haver pogut aguantar pagaments. Els metges ja veuen que no es perd el pacient, recuperat per a estudi i seguiment a la pública. Què farà ara algú altre que li demani el mateix al conseller? ¿Haurà d’anar pagant amb un cert límit a la privada? ¿O li posem la franquícia a zero sota l’empara d’uns metges en pràctica dual? ¿Haurà de comptar amb professionals amb bones palanques dins la pública? ¿Haurà d'interposar alguna influencer que, des d'incoherències argumentals com les vistes, porti el tema al Parlament? Per què fer-ho només amb el càncer de mama? ¿Serà un tema individual o admetrem lobi de pacients? ¿Afectarà aquest precedent l’actitud dels professionals quan es facin peticions al Consell Assessor de Medicaments en Situacions Especials? ¿Saben quants tractaments potencialment efectius però de cost inassumible estan avui fora de catàleg (el famós cost d'oportunitat dels economistes de la salut)? ¿No té responsabilitat també la indústria pels elevats preus exigits, i l’Estat per no finançar millor la nostra sanitat? Posats a fer, ¿no seria millor que la pràctica de pagaments fos controlada des de les mateixes institucions públiques i no deixada de la mà de Déu a professionals de pràctica compatibilitzada?

En resum: al fet de saltar-se el temps d’espera de diagnòstic pagant privadament s’hi afegeix ara, almenys en el cas explicat, el fet de centrifugar cap a la pública tractaments iniciats a la privada. I mentrestant, molts analistes busquen la desigualtat en recursos i no en accés i resultats, com aquell que cercava les claus sota el llum, tot i que les havia perdut en un lloc fosc.