A la recerca de la participació ciutadana
La crisi causada pel covid-19 posa de manifest un cop més la capacitat d’autoorganització de la ciutadania. Des del primer moment, entitats i xarxes de suport mutu espontànies van respondre a necessitats sorgides o accentuades arran del confinament. Totes aquestes iniciatives fan dubtar d’allò que “la gent no participa”, una frase feta que és alhora un mantra, una excusa i una veritat a mitges. És un mantra perquè, a força de repetir-ho, cala i sembla tornar-se cert. És una excusa perquè permet a les institucions caure en la complaença de proposar processos participatius, malgrat que siguin poc compromesos i sense impacte en les vides de les persones. I és una veritat a mitges perquè molta gent no participa en els canals establerts institucionalment. Si la necessitat aguditza l’enginy i la participació, per què no es reflecteix en els processos de participació ciutadana promoguts per les administracions?
Partirem d’una anècdota i després anirem a la categoria. El confinament ens ha canviat l’experiència de l’espai urbà; ens és més necessari gaudir d’espais oberts i verds. A mitjans d’octubre, en plena segona onada, es decideix que el Parc del Turó de la Peira, pulmó verd i espai obert de Nou Barris (districte amb la renda més baixa de Barcelona i, no per casualitat, amb més incidència de covid-19), es tancaria durant tres mesos. Es tancava un parc per establir-hi un espectacle de pagament, gestionat per una empresa privada, per dinamitzar el comerç i atraure visitants d’altres barris. Amb el parc ja tancat, les associacions de veïnes i veïns van exigir la paralització del projecte, la reobertura immediata del parc i un procés participatiu per endegar la seva reforma i adaptació a les necessitats veïnals. El Consell de Barri va ser convocat per al 28 d’octubre, via telemàtica, per explicar, entre d’altres, el projecte d’espectacle que va quedar suspès per la pressió veïnal. Si alguna veïna volia participar en el Consell, ho podia fer al torn obert de paraules, però calia tenir un perfil d’usuari a la plataforma Decidim.barcelona, i registrar-la per escrit almenys 24 hores abans.
Més enllà de la privatització d’un espai públic en un moment i un territori complexos, aquest cas comparteix trets del que sovint passa en els processos participatius: sense preguntar als principals afectats, s’obre un procés participatiu, en una forma de participació aliena a la bretxa digital i sense que després la ciutadania vegi el seu impacte en les polítiques públiques.
La categoria participació comporta tres preguntes bàsiques: per què participar, què es participa i com es participa. Si la participació vol ser un indicador de qualitat democràtica, ha de contribuir a la construcció d’una ciutadania reflexiva i crítica, capaç d’entendre les raons i circumstàncies de l’altre i d’assumir responsabilitats en la vida comunitària. Ha de ser participació deliberativa, en espais de trobada i reconeixement capaços de forjar vincles entre les persones i amb l’indret que habiten. És fonamental buscar la pluralitat, no tant perquè s’escoltin totes les opinions, que també, com perquè el màxim de persones puguin fer sentir la seva veu. El resultat d’aquesta participació, deliberativa i plural, serà una ciutadania activa, codissenyadora i corresponsable d’unes polítiques públiques més eficients i legitimades.
Respecte al què, és cabdal que la qüestió a participar afecti la ciutadania, impacti en la vida quotidiana, se senti com una necessitat i millor si respon a demandes veïnals. Un procés participatiu no pot ser vinculant, perquè difícilment d’una deliberació plural i sincera entre persones diverses en surt una única resposta; i tampoc té la representativitat ni les garanties de ser-ho. Malgrat no ser vinculant, sí que hauria d’afectar la decisió final. El temps i els esforços que la ciutadania ha dedicat no han de ser en va. Si el que surt d’un procés participatiu no afecta en res la decisió, s’entendrà com una presa de pèl i s’haurà perdut una altra oportunitat valuosa de combatre la desafecció per allò que és públic.
Pel que fa al com es participa, calen espais deliberatius que facilitin el reconeixement i la comprensió mútua de la ciutadania. En temps de covid-19 amb virtualitat imposada, i en què les administracions hi aposten de manera quasi excloent, cal recordar que la bretxa digital existeix. Amb tot, els canals virtuals han de ser accessibles i igualitaris; la pàgina web, intuïtiva, agradable, senzilla de fer servir. I cal que hi hagi ordinadors d’accés públic per poder connectar-s’hi. Malauradament, amb l’accés limitat a les biblioteques, molta gent ha perdut fins i tot aquesta opció.
La realitat d’una ciutadania que participa quan ho necessita i s’organitza per aconseguir-ho contrasta amb unes administracions a qui costa obrir espais de participació. I quan els obre, lluny d’esdevenir pràctiques legitimadores i constructores de comunitat, aprofundeixen el cercle viciós de la desconfiança cap a les institucions. Davant la multiplicitat de reptes que encarem, és un bon moment per construir ciutadania i passar de l’aïllament imposat pel confinament als vincles d’una comunitat plural i activa.
