A la recerca de la màxima virilitat

Entre els molts horrors amb què podeu ensopegar dins les plataformes de streaming, a HBO Max hi ha un talent show delirant: Finding Magic Mike. Un concurs entre cinquanta homes aspirants a convertir-se en ballarins d’estriptis. La idea parteix de la saga de pel·lícules de Steven Soderbergh amb el mateix nom: Magic Mike. El nom es refereix a un ofici que implica un prototipus de masculinitat molt concret: homes molt musculats que ballen amb el tors nu fent moviments sensuals, torsions i filigranes pèlviques sobre un escenari, en principi com a entreteniment de les dones assistents a l’espectacle. Aquest referent va aparèixer en la cultura audiovisual com a reacció a les pel·lícules que tenien com a context el món de l’estriptis femení. La llavor més ingènua d’aquest corrent és segurament el film Full Monty (1997), on els obrers d’una fàbrica d’acer de Yorkshire recorrien de manera amateur a aquest espectacle sexi com a mètode per salvar la seva situació laboral. Però en el procés recuperaven l’autoestima que la precarietat econòmica els havia manllevat. Finding Magic Mike beu d’aquesta idea, però en l’evolució del concepte a concurs televisiu i en el context social actual s’hi han afegit un seguit de valors i missatges extres.

El més obvi és la pretesa transgressió de la sexualització masculina per equiparar-la a la sexualització femenina i així crear un empat entre gèneres que permet instal·lar-se còmodament en la indústria del culte al cos com a factor clau per a l’èxit i la felicitat.

Soderbergh i Channing Tatum, director i protagonista de les pel·lícules, són productors del reality de HBO Max. Aquest traspàs del cinema al talent show converteix l’espectacle en una mena d’experiment social: qualsevol home pot ser un Magic Mike. Passa a ser una plataforma d’aprenentatge existencial. Un programa d’empoderament masculí, un fenomen aspiracional on el que compta és la voluntat i l’actitud.

Finding Magic Mike conté el sentimentalisme edulcorat que vol despullar els homes físicament però també emocionalment, construint un melodrama on els homes revelen que pateixen per aspectes habitualment associats a les dones: inseguretats físiques i psicològiques, pors i frustracions. Despullar-se i cultivar el cos els farà desaparèixer els complexos. “Estem buscant paios que hagin perdut la seva màgia”, diu l’actor Adam Rodríguez, que ara actua com a mentor dels candidats. Reiteren sempre el concepte de màgia com a eufemisme de virilitat sacrosanta. I aquí és on anem a l’arrel de l’existència d’aquest format als Estats Units. L’era Trump i l’ultraconservadorisme ha venut que la masculinitat en el sentit tradicional està amenaçada per les idees progressistes i d’esquerres. Molts concursants s’ajusten al prototipus d’home que assaltava el Congrés. El programa ven subliminarment aquests aspirants com una espècie en extinció. El procés de selecció del concurs és com una mena de tria d’homes pura sang que han de perpetuar i difondre aquesta virilitat que està en risc. Hi ha, de fons, aquest regust polític retrògrad com a resposta a l’onada feminista.