Per què els que fem recerca hem d'emigrar

Catalunya, i en general l'estat espanyol, gaudeix d'un sistema educatiu amb un alt nivell de qualitat. Fins i tot podríem dir que els estudiants aquí, en molts casos, es graduen amb un nivell d'educació superior al dels Estats Units. Malgrat això, aquesta inversió en educació no s’aprofita plenament i el sistema presenta molts obstacles per als que desitgen fer carrera acadèmica a casa nostra. Aquests obstacles inclouen sous modestos, manca de recursos i inestabilitat laboral, la qual cosa acaba forçant moltes persones a considerar l'emigració com l'única opció viable, o a renunciar a les seves aspiracions de recerca. Personalment, m'he vist –i ara em torno a veure– forçada a l'exili per poder continuar amb la meva tasca de recerca, i les meves experiències reflecteixen les d'altres investigadors. 

Les beques postdoctorals a Catalunya i a tot l'Estat són extremament competitives però amb salaris relativament baixos i durades breus, d'aproximadament dos anys. Sovint es requereix un currículum que només es pot assolir amb molts anys d'experiència. Algunes d'aquestes beques considerades per a investigadors novells s'estenen fins a 12 anys després de l'obtenció del títol de doctorat, amb requisits que inclouen no haver residit ni treballat a Catalunya en els últims 3 anys, no haver estat vinculat a la universitat d'acollida en els últims 2-4 anys, o una trajectòria científica contrastada d'un mínim de 5 anys. Per si no n’hi hagués prou, algunes beques demanen disposar de cofinançament per part de la universitat, que sovint no compta amb els recursos necessaris per a realitzar contractacions. A més, existeix un salt sobtat de requisits entre les beques reservades a investigadors novells i les convocatòries per a investigadors d’alt recorregut. 

A tot això s’hi afegeix el requisit d'acreditació, un procés burocràtic que valida la idoneïtat per aspirar a places de professorat universitari. Aquest procés exigeix invertir una quantitat de temps molt gran en recopilar dades i tramitar l’acreditació que podria ser més ben emprat en la recerca científica o en la redacció d'articles. A més, a la branca de les ciències, l'acreditació posa més èmfasi en els mèrits aconseguits durant la formació postdoctoral i deixa més de banda els èxits doctorals o predoctorals. Això significa que aquelles persones amb un nivell de producció científica bo però desenvolupat en l'etapa doctoral poden quedar fora de l'acreditació o, encara més greu, que persones amb els requisits que es demanen però que no hagin tramitat l'acreditació quedin fora o en desavantatge en els processos de selecció de places de personal universitari. 

Un altre aspecte que dificulta l'accés a beques i posicions acadèmiques són uns criteris d'avaluació excessivament rígids, que posen l'èmfasi en la quantitat de publicacions per damunt de la qualitat. A més, la qualitat de les publicacions es basa en un sistema d’indicadors numèrics globals que no deixa de tenir defectes i que, per tant, hauria d’estar obert a una avaluació adaptable menys rígida. Als Estats Units, els criteris són efectivament més flexibles, i els candidats són considerats segons el seu interès en la línia de recerca, la presentació d'idees innovadores i les seves recomanacions, sense tanta obsessió per les xifres. El perill de reduir-ho tot a xifres globals és, per tant, posar en segon pla la qualitat de les publicacions individuals.  

Finalment, un aspecte que he observat als Estats Units és la implicació activa dels estudiants de grau en la recerca. Les seves tesines són tractades amb el mateix respecte que les de màster o doctorat, i fins i tot els estudiants amb talent i interès poden participar en projectes de gran envergadura. Això no només ajuda a captar joves talents, sinó que també assegura que el país continuï creixent. En canvi, aquí, sembla que els treballs de final de grau es considerin més un tràmit per obtenir el títol. 

Considero que tots aquests problemes estan relacionats amb el sistema de valors actual, un sistema que prioritza la immediatesa i l’obtenció de beneficis. La ciència bàsica no funciona d'aquesta manera, ja que la seva finalitat és adquirir un coneixement que pot no generar beneficis immediats, però que és fonamental per al progrés a llarg termini. Si només es busca el profit econòmic estem condemnant econòmicament i culturalment el país, que serà incapaç de retenir el talent. És hora que donem al coneixement i la recerca la importància que mereixen. Haurien de ser una prioritat, ja que són imprescindibles per abordar els reptes que ens afecten i millorar la nostra societat.