Recerca: els deures del nou Govern
En unes quantes setmanes hi haurà un nou govern de la Generalitat de Catalunya i, es constitueixi quan es constitueixi, espero que compti amb una conselleria de Recerca i Universitats. Espero que apliqui la llei de la ciència i tot el seu desplegament, especialment l’estratègia d’igualtat de gènere i l’estratègia de ciència oberta, presentades el gener d’enguany. Una llei que va tenir un ampli consens (només Vox hi va votar en contra) ha de garantir que es puguin fer polítiques de recerca ben plantejades i fermes.
Espero que el nou govern no es perdi en la gestió de petites coses, que pensi en gran i que s’abordin els obstacles que impedeixen l’avenç del coneixement. Que s’incentivi la col·laboració entre agents de recerca, tant si són centres, inclosos els sanitaris, com si són universitats. La recerca és per al bé comú i hem pogut avançar gràcies a la feina feta pels equips investigadors del passat, fos des d’on fos que portessin a terme la seva recerca. El present i el futur també ens ho demanen.
Clarament, calen condicions que ho afavoreixin i que la burocràcia no ofegui la recerca, com ha estat una forta tendència en els darrers anys. Processos i més processos que sovint resten temps i neurones per pensar hipòtesis trencadores i per proposar metodologies innovadores que les comprovin o refutin per, així, obtenir evidències que responguin a les preguntes que ens fem com a humanitat.
Crec que el consens assolit en la llei de la ciència és una bona targeta de presentació no només per treballar transversalment amb totes les conselleries i repensar els processos burocràtics, sinó també per aconseguir augmentar el pressupost dedicat a la recerca; per descomptat, també la part que s’inclou dins dels pressupostos universitaris. Així com solem dir en el sector salut que “no només calen polítiques de salut, sinó salut en totes les polítiques”, caldria recerca en totes les polítiques. L’evidència científica pot ser una gran aliada per a la presa de decisions dels diferents departaments, sobretot en àmbits complexos. Promoure i finançar aquesta recerca permetria, a més, augmentar la inversió i escurçar la distància existent –actualment molta– amb la mitjana europea.
El de la salut és, precisament, un dels àmbits que tradicionalment ha invertit en recerca, i espero que continuï sent així. Caldrà augmentar els fons si es vol ser capdavanter. I tenir cura d’equips de professionals que combinen clínica, recerca, docència i gestió, sovint amb perícia, molta vocació i no prou reconeixement.
Per descomptat, el nou govern ha de tenir mirada llarga (en recerca cal sempre, independentment de qui en siguin els titulars) i fer una aposta del tot decidida pel talent. Tant per captar-lo, sense biaixos de gènere ni socials i amb salaris dignes, com per retenir-lo, amb avaluacions i mesures que acabin amb la xacra social de les desigualtats de gènere en la carrera investigadora i universitària, especialment en les posicions de lideratge. Molta sort i molts encerts!