Aquesta setmana, les lectores i admiradores d’Alice Munro ens hem endut un disgust: una de les seves filles, Andrea, ha assegurat que va ser víctima d’abusos sexuals per part del seu padrastre i ha acusat la premi Nobel de literatura d’ignorar-ho deliberadament.
Aquesta és, sens dubte, una actitud inadmissible, una de les coses que més ens costaria perdonar d’una persona que admirem i que, d’altra banda, ens ha proporcionat amb els seus contes moments grandiosos de felicitat.
Molts lectors han reaccionat amb immediatesa i rotunditat: “ja no llegiré mai més a l’Alice Munro”. Això que ara en diuen cancel·lació automàtica. Ho comprenc i en certa manera ho comparteixo. Però durant els dies posteriors a l’impacte, no he pogut evitar rellegir els llibres de la canadenca, les entrevistes que li van fer, suposo que buscant, desesperadament, una explicació. Per què, què ens ha dit sempre l’Alice Munro des de la seva literatura? Que la vida és dura i complexa; que tota realitat es pot mirar des de diversos angles; que fins i tot en els personatges més abjectes hi ha una espurna d’humanitat.
“Sé que una idea només m’interessa si té alguna complexitat moral, si té diverses arestes. No és que m’agradi crear personatges que estiguin reflexionant sobre problemes morals, però sí marcar com de les decisions que una pren, de les rutes que tria, una se’n pot penedir temps després. Al mateix temps penso que hi ha moments en la vida en els quals cal ser egoista en un grau tal que, després, de gran, pugui condemnar-ho. D’això es tracta ser humà”. Són paraules de Munro en una entrevista concedida quan va guanyar el Nobel.
Públicament, sempre que parlava de culpa i de penediment, ho feia referint-se al fet que, de joveneta, va marxar de casa per fugir del futur que li esperava si es quedava: cuidar la seva mare malalta de Parkinson. Tampoc no la va visitar durant els últims anys de vida ni va assistir al funeral: “Diem que hi ha coses que no poden perdonar-se o que mai oblidarem de nosaltres. Però ho fem. Ho fem tota l’estona”.
A la llum de la confessió de la seva filla, podem gosar imaginar que potser hi havia algun altre neguit que la feia parlar d’aquesta manera.
Sempre va explicar que el gènere del conte va venir determinat per la durada de les migdiades de les seves filles. “Quan dormien, jo escrivia. No pensava en ells, pensava en mi. Potser haurien estat més felices si els hagués dedicat més temps i menys a la meva literatura, no ho sé”.
I encara una altra recança: “L’únic que vaig mirar d’inculcar a les meves filles va ser que no posessin totes les seves esperances, tots els seus somnis, en un home, cosa que és molt trista i hipòcrita, perquè jo no vaig seguir mai aquesta regla”.
Al conte “Dimensions”, del llibre Massa felicitat, una dona visita el seu marit a la presó i el lector, estabornit, descobreix que el motiu de la condemna és que l’home va matar els tres fills que tenien en comú. Va rebre grans elogis. Era impactant, era profund, era salvatge. Però era literatura. Ara, quan descobrim que potser l’escriptora s’assemblava d’alguna manera a la protagonista del conte, ens horroritzem. Munro va ser una dona amb recances infinites. I, qui sap, potser per això, una gran escriptora.
