El veredicte del cas Weinstein és una fita, i també un avís

Quan era jove no tenia paraules. Llegia voraçment, m'encantaven els llibres, les històries, el llenguatge. Intentava convertir-me en escriptora, de manera que vivia per les paraules i gràcies a les paraules. En llargues converses amb els amics, abocava els meus pensaments i algunes esperances i pors que començaven a prendre forma. Però les paraules em faltaven quan més les necessitava.

Vaig ser jove als anys vuitanta, molt abans que comencessin totes les converses contemporànies sobre el consentiment i la credibilitat de les víctimes, abans que circulessin de manera general conceptes com la violació comesa per un conegut i l'assetjament sexual al lloc de treball. Vivia en una època en què semblava tan improbable que els homes que m'amenaçaven pel carrer i a vegades en altres llocs respectessin les meves paraules si els deia "no", "deixa'm en pau", "no m'interessa", que em donava per vençuda d'entrada i intentava escapolir-me'n, fugir, esquivar-los, encongir-me, desaparèixer.

En aquells moments emmudia. Sabia que parlar probablement empitjoraria les coses en lloc de millorar-les, tot i que a les dones que es trobaven en les mateixes situacions que jo sovint se'ls retreia el fet que no alcessin la veu. La idea agradable que hi havia darrere d'aquest retret era que tots érem éssers racionals i iguals i que tots teníem el poder del llenguatge a la nostra disposició i que si algú no l'aprofitava era per decisió pròpia.

Això era mentida. No teníem el mateix poder. A vegades dir "no" o "prou" no servia de res. A vegades fer-se sentir enrabiava encara més l'home de qui intentàvem escapar-nos. Algunes, moltes de nosaltres, milions com nosaltres, patíem abusos sexuals i, després, quan explicàvem el que havia passat, ens deien que érem mentideres. I així la societat podia fer veure que donava importància a l'assetjament i l'abús sexual i alhora negar-se a reconèixer que aquestes agressions eren omnipresents. Quan tenen poder, les paraules ens ajuden a aconseguir coses: fixar límits, fer juraments, donar testimoni. Però si les teves paraules no tenen poder és gairebé pitjor dir-les que no dir-les.

En una democràcia de la informació derivada d'una democràcia de les veus, els fets circulen amb llibertat. Però tant en la vida personal com en la política tenim una altra realitat: una jerarquia de l'audibilitat i la credibilitat, una jerarquia brutal en què les persones amb fets sovint no es poden imposar, perquè els que tenen més poder foragiten aquests fets o els enfonsen en el silenci i fan que el preu de parlar-ne sigui perillosament alt. Així és com la indústria del petroli ha convertit la ciència del canvi climàtic en un debat fals ple de falses incerteses. Així és com l'impeachment al president dels Estats Units s'ha convertit en una exhibició de com invalidar fets i lleis.

I així és com Harvey Weinstein va mobilitzar un exèrcit per protegir el seu poder de grapejar, magrejar i violar amb impunitat, fins ara. L'abús sexual és potser l'exemple més cru i més clar de com el poder desigual genera delictes i després protegeix els que els cometen, però no és l'únic.

La història del senyor Weinstein i del seu exèrcit de protectors agressius, des que es va començar a explicar fa dos anys i mig, ha sigut il·lustrativa en aquest sentit. Més de 90 dones han denunciat que les va assetjar o en va abusar, però el senyor Weinstein tenia el que els diners poden comprar: un exèrcit internacional d'advocats, espies, persones influents i d'altres que s'escarrassaven per controlar el relat i guardar-ne els secrets. És a dir, per fer callar i desacreditar les dones que ell va agredir. Això vol dir que moltes van ser objecte d'un doble silenciament.

El primer va ser quan va abusar sexualment d'elles, un acte que consisteix a menysprear el dret d'algú a determinar què li passa, a tenir veu en el que li passa. ("Sentir la paraula no per a ell era com un detonant", va dir una de les dones que van declarar que l'havia violat). El segon silenciament va ser quan les van intimidar perquè no parlessin, quan els van pagar perquè callessin, quan les van amenaçar o els van arruïnar la reputació o la carrera professional, o una combinació d'aquestes dues coses. El judici de Weinstein ha tingut una àmplia cobertura mediàtica, de manera que finalment hem sentit algunes de les víctimes, però aquí no es tracta només d'homes excepcionalment poderosos i dones joves d'una indústria que surten a primera plana. Cada dia, a tot arreu, hi ha una infinitat d'històries de silenciament, i només algunes arriben a ser notícia –per exemple, la de Tiffany Marie Lazon, d'Albany, Oregon, el marit de la qual va ser acusat d'assassinar-la després que trobessin l'ADN de la dona en una serra elèctrica. Quatre anys abans havia dit a un jutge que el seu marit volia matar-la i el jutge li va dir que no era un testimoni creïble.

La majoria d'aquests fets no arriben a ser notícia mai. Altres vegades els mitjans d'informació en van plens: l'altre dia, Trump, Julian Assange, Weinstein, Leslie Wexner (defensor de Jeffer Epstein i propietari de Victoria's Secret) i Michael Bloomberg (el dels múltiples acords de confidencialitat) ocupaven la primera plana d'un diari important, juntament amb un alemany que havia perpetrat un tiroteig massiu i també havia assassinat la seva mare. Res indicava que la majoria d'aquests personatges i algunes d'aquelles notícies giraven sobre el mateix: la violència i el silenci de gènere.

El president Trump va comprar el silenci de Stormy Daniel just abans de les eleccions del 2016; li va donar una suma de diners a canvi de convertir-se en una persona que no tindria mai paraules, que no explicaria mai la seva història (després, com han fet tantes dones des del 2017, va acabar explicant-la). El president ha demanat un ajornament de la demanda d'E. Jean Carroll contra ell per difamació –li va dir mentidera quan ella va afirmar que la va violar–, amb l'objectiu de poder ocupar-se de la demanda d'una altra dona a qui també va titllar de mentidera quan ella va dir que la va grapejar.

El fet que Alan Dershowitz sigui amic i proveïdor de serveis jurídics tant de Jeffrey Epstein com de Trump –el primer per una acusació d'abús sexual, el segon pel judici de l'impeachment– és una coincidència reveladora. La historiadora Heather Cox Richardson va escriure, sobre aquest judici: "Però per a Trump i els seus facilitadors, en aquest judici no es tracta ni s'ha tractat mai d'arribar a la veritat. Es tracta d'imposar el domini i el poder. Obligar algú a acceptar el que sap que és fals enforteix el domini de la persona que diu les mentides".

No tenir poder significa que els teus fets i les teves veritats poden ser esclafats pels poderosos, que prefereixen que aquests fets, aquestes veus o històries, no les senti ningú. I, al cap i a la fi, el que implica és que la veritat, els fets i les proves –tant si es tracta de ciència com d'històries personals– només prevalen en una democràcia; parlo d'una democràcia no només en el sentit electoral sinó d'un món en què les diferències de poder no determinen quines històries s'expliquen, en què el que determina quins fets prevalen és la força d'aquests fets, no pas l'estatus de qui els explica.

Imaginem-nos que el senyor Weinstein hagués comès el seu primer abús sexual en un món en què la seva víctima tingués l'audibilitat, la credibilitat, el prestigi i els recursos que tenia ell. Probablement no hi hauria hagut una segona víctima, ni hauríem tingut sis dones declarant en un judici ni 90 dones amb històries per a les quals ningú no va trobar espai abans del 2017, quan alguna cosa va canviar. En un món on ell sabés que no podria contrarestar els fets i la veu de la seva víctima, encara que hagués pogut sotmetre-la físicament, molt probablement ni tan sols hi hauria hagut aquesta primera víctima. Al sentir aquestes històries penso en la meva joventut, quan era una persona sense veu, no pas perquè no pogués parlar sinó perquè no m'haurien escoltat. Jo, com tantes altres, llavors i ara.

Jo volia que declaressin culpable i empresonessin el senyor Weinstein, no com a venjança –tot i que se la mereix amb escreix– sinó perquè serveixi d'avís a homes com ell en el sentit que s'ha acabat l'era de la impunitat, que hi ha gent disposada a escoltar les dones, i que a vegades el que diem té conseqüències. El canvi més important el trobarem en el que no podem mesurar: tots els delictes que no es produeixin perquè els autors potencials temin les conseqüències dels seus actes, ara que hi ha conseqüències; totes les víctimes potencials que sàpiguen que, si alcen la veu, potser algú les escoltarà i els farà cas. Però vull més que això: vull una societat on s'acabin el desig i el dret a la violència sexual no per por sinó per respecte als drets i la humanitat de les víctimes.

Però fins i tot la idea que la condemna del senyor Weinstein és una fita històrica és optimista: des de les oficines fins als camps de les zones agrícoles i els campus universitaris, la violència sexual continua afectant directament milions de persones i fa que la supervivència sigui una feina addicional que moltes dones han de fer diàriament. Hem democratitzat el discurs i la veritat fins al punt que ara a vegades sentim parlar de les conseqüències de la desigualtat, però no prou per posar fi a aquestes històries. Nosaltres –bé, algunes de nosaltres– hem iniciat un procés més important que qualsevol altra cosa. El que li acaba de passar a Weinstein ha sigut, potser, un pas endavant, però ens queden molts quilòmetres per recórrer.

Copyright The New York Times

Traducció: Marc Rubió Rodon