El rearmament com a política
RÚSSIA. El Satan ja vola. Rússia diu que ha provat amb èxit el seu últim míssil balístic intercontinental, anomenat Sarmat però rebatejat a Occident com a Satan-2. Dues-centes tones d’arma nuclear “invencible”, segons Vladímir Putin, capaç d’arrasar Florida en les simulacions de ficció del Kremlin, i d’oferir musculatura a les promeses de seguretat militar i econòmica d’un Putin en campanya per revalidar un poder unipersonal.
Proves nuclears com a resposta a les escalades verbals. Només unes dies abans de l’assaig, portaveus del Kremlin i de la Casa Blanca s’havien estat contradient sobre el contingut de la felicitació de Donald Trump a Vladímir Putin per una victòria electoral cantada. Washington assegura que en la conversa telefònica el president nord-americà va advertir: “Si Rússia vol una carrera armamentista, la tindrà, però jo [Trump] la guanyaré”. Des del Kremlin asseguren que aquesta frase no va existir. El que de veritat és real són els deliris de rearmament en un món que es mesura per la mida del botó nuclear -o això es pensa Trump-; on les armes nuclears no són només suposats instruments dissuasoris en l’estratègia de seguretat nacional, sinó que es conceben com a garantia d’un lideratge global. El retorn de Moscou com a suposat aliat necessari en els grans conflictes del Pròxim Orient s’ha construït sobre l’estratègia de la seva presència militar.
EUA. És la “pau a través de la força”, que Trump escriu amb les seves majúscules cridaneres en un tuit recent en què defensa per què cal tenir bones relacions amb Rússia. És el mateix Trump que deslliurat de tots els elements “estabilitzadors” -com en diu la premsa nord-americana- de la seva administració, anuncia que el món s’encamina cap a una nova cursa armamentista. És la força d’un Trump de retòrica bel·licista, que fa només uns mesos intercanviava insults amb el líder nord-coreà, i ara anuncia que està disposat a reunir-se cara a cara amb Kim Jong-un.
Tots s’estan recol·locant. L’escopeta de fira política trumpista apunta cap a Moscou i fa trontollar les peces de Pequín o Pyongyang. El president xinès, Xi Jinping, s’ha afanyat a intentar recuperar el seu paper de tradicional aliat de Corea del Nord, i Kim Jong-un, el líder nord-coreà disposat a “domesticar amb foc el líder dement i senil” dels Estats Units, parla ara de “desnuclearitzar la península coreana” i visita Pequín oficialment per tancar ferides -i, de passada, jugar a dues bandes-. Mentrestant, imatges de satèl·lit preses el mes passat suggereixen que Corea del Nord ha començat les proves preliminars d’un nou reactor del seu Centre de Recerca Nuclear de Yongbyon.
EUROPA. El món es rearma. Les importacions d’armes continuen a l’alça, segons l’últim informe del SIPRI, l’Institut Internacional per la Pau d’Estocolm, i els Estats Units, Rússia, França, Alemanya i la Xina en lideren les vendes (el 74% del total). Fins i tot la Unió Europea es militaritza. Sota l’ombra d’un món espantat, la UE sembla haver arribat a la conclusió que una política exterior sense braç armat no és suficient i que “el temps en què es podia confiar en els altres s’ha acabat”, deia la cancellera Angela Merkel (probablement pensant en Trump). El resultat és l’anomenada Pesco, una Cooperació Permanent Estructurada en matèria de defensa europea, entre 25 dels 28 estats membres de la UE, que es comprometen a augmentar el seu pressupost en aquest capítol i dedicar un 20% de la despesa a inversions en aquest sector. Recerca al servei de l’armament. L’any passat Europa va ser la regió del món on més va créixer, en termes reals, la despesa armamentista.
