La cultura occidental ha generat tantes ficcions sobre la seva pròpia fi (en novel·les, en pel·lícules, en còmics, en cançons) que sembla acostar-se el moment d’apropar la realitat a les ficcions. És possible que les dificultats que tenim ara per recordar amb detall els dies de la pandèmia de covid tinguin a veure amb la seva estranya semblança amb tantes històries de contagis massius que havíem difós prèviament durant molts d’anys: els records dels dies de confinament estricte, i dels mesos posteriors de mesures de prevenció, són confusos, imprecisos, fugissers. Tot va començar amb unes alarmes que ens semblaven exagerades, amb imatges de mercats xinesos on es despatxaven ratapinyades, amb el refús a posar-nos unes mascaretes que vam acabar fent servir universalment. Les mascaretes, per cert, van ser font d’enriquiment per a molts: els espavilats de sempre hi van mercadejar il·legalment i il·lícitament, fent el seu agost a expenses de la catàstrofe col·lectiva. Però també molts van comercialitzar mascaretes de forma completament legal, amb mil colors i estampats i models diferents. La pandèmia no ens va fer millors, però va tornar a demostrar la implacable capacitat del capitalisme de transformar-ho literalment tot en productes de mercat, regits per la llei de l’oferta i la demanda.
¿Succeirà el mateix amb els kits de supervivència que recomana ara la Unió Europea? Hem de suposar que les autoritats europees evitarien produir una alarma d’aquesta magnitud entre la població si no fos per un bon motiu: per exemple, carregar de raons l’operació de rearmament dels estats membres. La por ens torna dòcils i ens fa acceptar les decisions dels governants com si fossin fruit d’una fatalitat contra la qual no podem fer res. O com un mal menor, com prova de fer Pedro Sánchez amb les seves declaracions en sordina sobre acceptar “decisions que no ens entusiasmaran”.
La perspectiva de tancar-se a casa amb un rebost ple de pasta i conserves, i amb bosses grans per si cal recollir cadàvers, apel·la a un imaginari que tots tenim ja dins el cap i que a uns els fa somriure i a d’altres els genera ansietat i depressió. Per la seva banda, la política de rearmament pot ser perfectament explicable, però això no exclou que sigui el pitjor camí possible per a la UE: una fugida endavant per intentar dissimular la seva irrellevància, en un context geopolític que ha deixat Europa a la perifèria de tot. Quan tingui el seu exèrcit, si és que mai arriba a tenir-lo, la Unió Europea seguirà estant en inferioritat respecte de la resta de potències. Tal vegada allò que cerquen els dirigents europeus és armar el seu kit de supervivència política en un món que de sobte ja no compta amb ells.
